abans de Bracons

Quan et toquen el teu país petit, i, allò que esteu pensant, és fàcil que et trobin de front.

La collada de Bracons com li agradava dir-ne a l'amic Parés, és a la continuació natural de la serra dels Llancers, poc desprès de creuar els límits del Collsacabra (sots-comarca natural d'Osona, a la demarcació provincial de Barcelona).

Ara, hi estan fent un túnel. Per quina malèvola raó? Per fer passar els autos, pel dret, de Manlleu o Torelló fins a Joanetes i Olot? Sens dubte, s'estalviarien corbes. O per fer una altra variant de “mínim impacte ecològic”? Potser, només es tracta de fer la “polecra”, com en diem per aquí d'alt, a una sèrie de poblets, d'una zona envoltada per carreteres, que s'han fet passar per on s'ha pogut. Amb prou desviacions, ara si, per arribar a tots els nuclis de població.

Voleu saber com va començar tota aquesta història? Un dels que fou ministre de Antonio Cánovas del Castillo, abans de ser nonimat per la cartera de Foment, fou convidat per un grup de propietaris del Collsacabra a passar l'estiu. L'amfitriona era la família Bac. El pretendent, que es deia Linares Rivas, tingué que pujar des de Manlleu, fent el viatge amb matxo. Quan va arribar als 1000 metres, a Can Bac, no se'n recordava ni de què hi anava a fer. Li feia mal tot. Absolutament tot... Passats uns dies, el conservador Linares Rivas, ja reconstituït, es reunia al voltant de la taula de la Font de Rajols, amb diferents propietaris de la zona, per donar compte d'un suculent àpat. Allà estant, el que seria ministre de Cánovas, els va prometre, a canvi de vots, que si sortia designat, faria una carretera que anés de Vic a Olot. Ocupat el ministeri, va rebre una carta, signada per tots els que varen ser presents en el moment de la promesa, on se li recordava el que els havia dit. Poc temps desprès, sortia l'ordre ministerial publicada al “Boletín”. I des de 1897 ja es va poder pujar en tartana, de Manlleu al Collsacabra. Si estem parlant de vots, això devia de costar, per aquella època, uns 400 i escaigs. A més, el paper protagonista de les grans cases esperonà els sentiments republicans i catalanistes. Tot plegat, un preu força mòdic.

Entre d'altres, en el famós dinar, hi foren presents els amos del Bac, La Fontana i El Corriol. Aquest últim, que es deia Rafel Puget, és el protagonista del llibre de Josep Pla, “Un senyor de Barcelona”. Fins aquí, la història.

Ara, perquè no parlen de fer-la zona protegida, desprès de tants anys de reivindicacions? Va en contra dels seus interessos? Què ja no s'hi passa per la carretera que va de La Vola a Joanetes, travessant la collada de Bracons?

Què en saben d'ecologia tots aquests que no han trepitjat el país com els Parés, Vinyeta, Sanglás i Banús, al llarg de totes les seves vides? Jo no em puc considerar un referent, perquè només fa 33 anys que m'hi moc.

S'han tingut en compte les veus autoritzades? Quins han estat els tècnics que han pujat a mesurar l'impacte ambiental? Saben els d'obres públiques que allà on ells estan fent un forat hi neix un riu?... El Fornés, afluent del Ges, un emissari del Ter. Algú vol dades hídriques d'aquest riu? Amb molt de gust els hi donaré, si no es tracta de fer el pasterot... Saben, en termes mediambientals, què vol dir treballar entre 1200 i 1500 metres d'alçada?... Saben alguna cosa?

Prou i bé res... Que no sia fer llenya del tronc caigut, i no sempre. El govern actual de la Generalitat no ha fet altra cosa que revalidar el projecte encetat per Convergència i Unió. Ja hem begut oli!

Tots es diuen nacionalistes, quan els convé. L'amor al país, no es mesura per conveniències, ni per avinences, i, molt menys, enganyant-se a un mateix... Quina realitat deformada pot convèncer a les futures generacions. Als amants del demà?

Mireu com ho mireu, esteu fent un disbarat en terra de bandolers. Aquells que donaven als pobres part d'allò que als rics els sobrava. Ara, més aviat, no ens sobra res. Però, penseu, que les ombres d'en Serrallonga, en Ganyada, en Felip i en Ferriol, planen damunt dels vostres caps com si fos boira. No emprenyeu més “la pubilla” perquè se'ns podria revoltar.


Resum del que alguns no saben: “La pubilla” és per la gent d'Osona, senzillament, la boira.