bruixa per necessitat

Quan acabeu de llegir aquest article sabreu què feien les bruixes per volar amb una escombra. He dit bruixes, perquè la condició era ser dona. La història de la bruixeria no ha recollit mai l'existència d'un bruixot cavalcant damunt d'aquell estri que ens serveix per treure la pols del terra. L'hàbit, en aquest cas, no fa el monjo. Fer passar l'escombra, s'ha considerat, per massa temps, una tasca exclusiva de la muller.

L'eròtica del poder s'ha manifestat amb força en el món de la bruixeria i el satanisme. Mentre el paper del mascle cabró ha estat delegat en la figura del diable, les bruixes, han servit al rei de l'avern, ballant i mostrant la seva nuesa amb forta càrrega luxuriosa. Les fogueres, els conjurs, les potingues, els beuratges i l'eunuc tocant el flabiol, conformaven l'espectacle que, a vegades, comptava amb un públic d'excepció. La implicació d'aquests que, en principi, no se sap que foren convidats, afinaven la peça amb tota la seva dramatúrgia. Però, sobretot, generaven una distracció que sovint els homes no podien trobar en els llogarrets perduts de la nostra geografia.

El perfil de la bruixa era, en qualsevol cas, “una dona rara”, mare soltera, d'una certa edat, amb poques possibilitats econòmiques i molt mal vista per la resta del poble. A part de la seva implicació amb els nounats, també se les ha vinculat amb la prostitució encoberta i amb la intenció d'allunyar els marits i els promesos de llurs respectives parelles.

De què eren acusades les bruixes? En tots els llocs on la tradició els ha fet fer estada tenien un cap i casal, relativament allunyat de la població. Masies abandonades, molins anorreats o esplanades al voltant d'ermites i castells, eren indrets preferits per a fer-hi sàbats (reunions) en nits de lluna plena, conjurs satànics, saraus i gresques, on intervenia el dimoni per al·ludit i invocat. Pensem, però, que el jovent d'aquells temps no tenia els llocs d'esbarjo d'avui dia, i, qui més qui menys, anava estret i mancat d'alguna que altra folgança bacallanera. No seria d'estranyar que s'amaguessin al bosc per veure com les bruixes dansaven, cantaven i bevien en cercle, al temps que un monjo tocava el flabiol, esperançat de poder-hi participar d'una forma més carnal i no tan tonal. Posant-hi més pa que formatge, o si voleu, explicant-ne més que no pas en caçava, aquest mateix jovent, s'imaginava l'aparició del diable i com aquest se'n duia les bruixes i deixava el monjo posant-hi música, tant penjat com ells mateixos...

En el segle XVII, foren processades per bruixeria, i, això no forma part de la imaginació col·lectiva, moltes de les considerades bruixes. Per convenciment i judici popular, eren penjades a la forca. Acusades de donar golls, enverinar el bestiar, fer neulir collites i congriar tempestes. La inquisició i la caça de bruixes es perllongà abans i desprès de l'esmentat segle. Si desapareixia un nadó o aquest queia malalt i es moria, el fet, era atribuït a les males arts d'alguna bruixa.

Aquells eren temps de necessitat, i, les bruixes, abans que res, eren dones. La seva condició era un greuge afegit. Tenien fills que alimentar. Més que fills del diable, ho eren del pare que havia fugit amb la cua entre les cames. Moltes d'aquestes dones es dedicaven a guanyar-se la vida d'una manera poc convencional i força mal vista en aquella època. Feien d'endevinadores, herbaires o pidolaven. Algunes, fins i tot, demanaven quartos per a fer dir misses a les ànimes, per encàrrec d'ultratomba. Fa uns cent anys, aquestes misses, valien tres pessetes de l'època. Altres, feien dues coses, o més, alhora. El que cap no podia endevinar, ni les que es dedicaven a dir la bonaventura, era com guanyar-se la vida d'una altra manera que no fos enredant.

L'estat mental de certes personalitats les duia a dèries exhibicionistes... Els temps canvien sense voler, i la semàntica també. Un cas força estès era el de dones que en despullar-se es sabien transformar en tota mena d'animals. Dels que volen, també. Us explicaré el cas d'una bruixa, d'aquestes que ara en diríem transformista, que un cop nua es transformava en guilla. Uns masovers que solien freqüentar la “performance” en nit de lluna plena, varen veure on havia amagat la roba i li van prendre. Quan es tornà a convertir en dona, tingué que anar-se'n cap a casa de pèl a pèl.

Les bruixes alemanyes es feien fonedisses, el dia 31 d'octubre, la nit de Walpurgis. Tot i que us moriu de ganes, d'això no en tinc la recepta. Però, si us voleu tornar invisibles, que està prou bé, i, invulnerables a les bruixes i al diable, porteu al damunt sis brots de farigola mascle, collits al punt de la mitjanit, del 23 de juny.

Parlant de plantes, les que més por fan a les bruixes són: la farigola, el romaní i el fonoll. Aquest últim es posava als panys de les portes perquè no poguessin entrar. Per contra, n'hi ha que els hi són favorables com la ruda, l'alfàbrega, la valeriana i la sàlvia. S'explica que, quan les bruixes trepitjaven el terra, mentre ballaven la nit de Sant Joan, el sòl restava encatifat amb totes elles. I, mentrestant això passava, anaven fent collita pels remeis, encisos, maleficis, seguicis i encanteris per a fer-se estimar.

He promès, en començar, de que us parlaria sobre què feien les bruixes per volar, sense tenir-hi que posar motor a l'escombra. Del beuratge més poderós, per fer l'encanti més fantasiós, del món de la bruixeria, en Joan Amades, recull en el seu “Costumari Català” que, per convertir-se en qualsevol animal, fer maleficis i profecies i emprendre el vol, preparaven el brou de bruixa. Consistia en untar-se les sot aixelles amb untets o brou, fet amb: carn de penjat, infants vius (amb preferència nounats), mill negre i gram del mateix color. Calia bullir-ho, tot plegat, en una calderassa on hi cabien set bruixes.

Resum d'allò que no sabíem: Les bruixes que trobem en els contes que s'expliquen a la mainada són éssers màgics i vulnerables que es poden combatre, quan la por arriba, en un obrir i tancar d'ulls.