r e s e r v e s

Si féssim l'afirmació, “aquest món és una gran reserva”, tindríem que reservar un espai d'aquest escrit per explicar-nos. I això és precisament el que farem. Mantenint la premissa i amb exemples colpidors. Però, sense caure en la temptació de l'enutjosa comparació. Convido, doncs, al lector, un cop feta la seva reserva, a que entri en el seu contingut amb la tranquil·litat que don no tenir que trobar-se amb un cartell que digui: “reservat el dret d'admissió”.

Des del moment que les nostres mares fan la reserva a la consulta del ginecòleg perquè aquest els digui si estem o no en camí, fins l'hora de reservar el forat perquè, quan ens toqui, ens hi fotin sense crear aldarulls d'ordre públic, mantenim l'habit de la reserva durant tota la nostra vida. Però, no de forma individual. També col·lectiva.

Els Estats Units varen fer la vida impossible als indians fins a tenir-los confinats en reserves. Catalunya, era la reserva d'un estat feixista que, alhora, s'autodefinia com la reserva espiritual d'Europa.

Cal reservar l'església, el capellà i el jutge per casar-se. Per dir allò de, “fins que la mort ens separi”. Direu, hi ha reserves que s'anul·len. D'acord. No masses, però, perquè sinó la cosa no funcionaria. Parlant de esglésies... Qualsevol d'elles ens reserva el cel. Havent fet abans una sèrie de reserves a la terra que els permeti seguir rutllant i bé.

Els bons llibres, estan reservats. Els bons vins, són reserva. Reservem per no perdre allò que volem tenir. No fa massa, a les taquilles dels cinemes i els teatres es donaven sucoses propines a canvi de la reserva de les millors localitats. Fem reserves a hotels, agències de viatge, pistes de tennis, restaurants i tota mena de locals d'oci. És d'allò més normal arribar a un lloc amb la intenció de menjar una mica i trobar: les taules plenes, la gent dempeus fent cua, i, en un racó dues taules parades, però, buides. No preguntis, perquè. Et diran que estan reservades.

En el món del treball, quan estàs de baixa per qualsevol raó, l'empresa et tranquil·litza dient-te que et reserva el lloc. Com quan et concedeixen una excedència.

Abans, quan hi havien milícies, a partir de certa edat, havent o no fet el servei, passaves a la reserva i, en cas de guerra, se't considerava reservista. Per tota la teva punyetera vida.

Els governs d'arreu del món mantenen les seves reserves en certes matèries, per raons, diuen, de seguretat. Quan se'ls pregunta per aquests temes se'n guarden bé i prou de dir-ho. Es reserven el dret a no parlar.

Les autoritats tenen, allà on van, uns seients reservats. Això que acabo de dir em recorda la meva joventut. Quan anàvem al cinema i era ple com un ou, l'acomodador ens deixava seure en unes butaques que donaven al passadís i eren tancades pels dos cantons amb una cadena. Ens passàvem tota la pel·lícula guaitant enrere. No fos cosa que vingués l'autoritat!

Els animals i els vegetals els hem posat en reserves tement la seva desaparició. En l'àmbit de la cacera es parla de vedat quan es tracta de caça menor, però, en la major se'n diu reserva. Aquest és un bon exemple per introduir un concepte estès en l'univers de les reserves: l'elitisme. Digueu-me que no. El rètol de “no s'admeten reserves” li dona a la cosa un aire de populatxo amb el que alguns caurien d'esquenes. Fer una reserva representa contraure un compromís que et lliga a un contracte. Qui no té possibilitats econòmiques, tampoc les té per fer una reserva, posem per cas, immobiliària, llevat que no vulgui incórrer en el més esperpèntic dels ridículs.

Les cues i les reserves poden semblar inversament proporcionals, però, estan íntimament relacionades. Si no vols fer unes, apunta't a les altres. Això no treu que, en certs llocs, on no s'admetin les cues, o si no és amb reserva no puguis entrar.

Tots, alguna vegada, hem anat a algun lloc on, només ensumar la porta, ens han preguntat si dúiem reserva. El que equival a dir que ens han fotut fora abans d'entrar.

A la mainada, els fem reservar les joguines dels Reis Mags als patges, per nosaltres fer-ho desprès a les botigues i grans magatzems. La follia de la reserva arriba al mal de queixal. Reservem hora al dentista perquè se'ns endugui, peça a peça, la nostra malmesa dentadura.

La finestra d'un avió es la plaça més sol·licitada per futurs astronautes que fan cabrioles des de la zona de facturació fins albirar l'hostessa de vol, com si es tractés d'aconseguir l'autògraf d'un famós. L'argument més emprat per assolir aquesta reserva consisteix en dir: -”Senyoreta, és que jo em marejo”-

El totpoderós automòbil no el podem excloure. De demanar un model adaptat o d'un determinat color, fins a aconseguir una plaça d'aparcament, tot és susceptible de reserva. Fer-se amb una plaça de guarderia pel cotxe, allò que en diuen pupil·latge, també és motiu de reserva.

Quan comprem una cosa que no ens podem endur caminant, el botiguer, sol·lícit, s'apressa a dir-nos: -Vol que li reservi?-. Com si es tractés de l'aixovar o la llista de noces...

En èpoques de carestia o procurant que aquesta no arribi mai, fem reserva de tota una serie de queviures degudament condicionats. Abans, a les cases pagès, era d'allò més habitual. De les persones se'n deia fer rebost i dels animals carregar el paller. Aquestes poden semblar reserves un tan oblidades. Però, no penseu, en segons quins llocs encara es fan.

Fem un gir de malabars. Resulta d'allò més normal veure com els executius reserven el seu temps en un estri anomenat agenda, més complet que el calendari del pagès. Parcel·lar el temps és tant vell com l'invent del rellotge. Tot i que aquest no ens ha dit mai quan tenim que fer-ho amb la parenta. Tot plegat ens duu a parlar del calendari. Dient que, tot ell, és una reserva hauríem acabat... Potser, serà millor que ho fem.


Resum del que no sabíem: El verb “reservar”, com tants d'altres, prové del llatí. El significat més directe és el de “guardar” o “salvar”. Mots molt emprats per l'església, sobretot, en les oracions. Sense voler ser irreverent, per no ferir sensibilitats, en aquest cas concret, estaríem davant d'un reserva any 0. Que no estaria gens malament. No senyor!