radiografia a la ràdio

De la galena a la digital, la ràdio, ha evolucionat i molt. Tant, que d'aquí a pocs anys els populars transistors, que varen substituir les ràdios de vàlvules, no ens serviran per a res... Tampoc es podrà sintonitzar la FM, ni qualsevol altra banda d'amplitud modulada, al menys, com ho venim fent fins ara. El mateix que té que arribar amb la televisió, passarà amb la ràdio. Es parla del 2012 com a data per entrar de ple a l'era de les comunicacions digitals. Les que ens tenen que oferir una qualitat de recepció del senyal comparable a la dels reproductors més moderns.

A escoltar la ràdio com si fóssim a una sala de concerts s'ha arribat desprès de que Marconi descobrís què fer amb les ones hertzianes. El camí ha estat llarg i no cal refer-lo. Però, caldria fer justícia a una colla de professionals des de tècnics fins a locutors que, amb pocs mitjans i sobrades dots d'improvisadors, varen fer ràdio quan era tota una aventura.

La radionovel·la, un gènere que ha caigut en l'oblit, obligava als tècnics de só a fer tota una sèrie de filigranes per embolcallar les veus dels actors i crear una atmosfera que ens permetés veure tot allò que passava i que per més que guaitéssim l'aparell de ràdio no hi havia cap pantalla que ens ho pogués mostrar. Era un teatrí on els personatges els podies escoltar, però, tenies que imaginar-los per a poder veure'ls. Convertir en real allò que no era més que una il·lusió, va ser la tasca encomanada a una sèrie de professionals que esmerçaven dies i dies de provatures. Perquè dos cocos partits pel mig es convertissin en el galop d'un cavall ferrat, un grapat de papers de ceba arrugats provoquessin l'efecte d'un incendi o una làmina metàl·lica sacsejada esdevingués un tro, calien hores de feina i molta imaginació.

Els locutors, molts d'ells treballaven sense guió o quasi. Posant i traient ells mateixos els discos i atenent una única línia telefònica, eren autèntics mestres de la improvisació. D'això se'n deia, fer ràdio a la americana. Clar que, segons d'on parlem, tot era molt més senzill! Els mitjans, sempre els mitjans... Recordo quan feia les pràctiques de castellà a Ràdio Joventut i de català a Ràdio 4 que escoltar veus com les de Romero, Pallardó, Comelles o Estadella, era per nosaltres, elements d'una estudiantina, com haver tocat el cel. Quan vaig veure per primer cop en Josep Maria Bachs treballant a l'estudi, em vaig passar una bona estona mirant al terra... Com qui busca un parell de coses que li han caigut! El senyor Bachs parlava amb una oïdora, a través de la línia telefònica. Semblava, talment, com si la tingués al seu costat. Jo crec que, fins i tot, la veia...

Parlar d'en Beut, d'en Túria, d'en Soler Serrano o del mateix Estadella, ja esmentat, era fer-ho dels grans mestres. Una pinzellada, o no hi hauria prou article... Quan en Màrius Beut tenia que intervenir en un directe amb públic, abans de dir aquesta boca és meva, ja tenia l'audiència femenina guanyada! En Rafael Túria era i és un animal del micròfon. La majoria de pel·lícules infantils que arribaven de fora i les poques que es feien aquí, duien les veus de'n Túria, en Bachs i l'Estadella. Però, és que a en “Rafaelillo” li anava bé tot, fos quin fos el personatge. No només és un mestre en el doblatge sinó també un excel·lent imitador. De'n Joaquín Soler-Serrano, un breu, però, significatiu apunt. Era capaç d'aixecar una emissora amb fórmules tant senzilles com multiplicar per tres les falques de publicitat d'un programa, fent-les més curtes i radiant-les com no he vist altre. Tinc que tornar a referir-me al Constantino Romero. Els de la meva generació ens hem deslletat amb la música que el Tino duia del Soho de Londres, aprofitant els caps de setmana i pagant-ho de la seva butxaca. Però, sens dubte, ens hem fet grans amb els Tito B. Diagonal i Tato Ganduxer, inefables personatges creats pel Jordi Estadella.

Els clans mediatics, no són exclusiva dels temps actuals. Aquest grapat de bons professionals ja eren acreditats en la matèria. Voldria destacar, però, el seu grau de cultura. Si dic cultura i no formació, m'hauré d'explicar. La majoria provenen d'altres camps, no necessàriament de la comunicació. Tots ells són, d'alguna manera, autodidactes, i, si això és cert, uns quants, no tenien la més mínima intenció de dedicar-se a la ràdio.

Una radiografia, allò que ens fan quan ens trenquem un os, té tres components bàsics: la “placa” que seria el suport tècnic i que a la ràdio en diem estudi (on hi ha el que en argot anomenem la “peixera” i el locutori); el personal sanitari que la remena, que a la ràdio serien els guionistes, els productors, els documentalistes, els correctors d'estil, els redactors, els locutors, els tècnics de so, els tècnics de suport, les unitats mòbils (un poti-poti de recursos més o menys estructurats) i l'os trencat. El moll de l'os, diria jo. L'oient. Parlem una mica d'ell?

L'oient és el client final de tota aquesta moguda. El que escolta què diem quan fem ràdio. De no existir, seria com intentar fer-nos entenedors obrint la boca en el buit de l'espai exterior. I aquest, l'oient, marca el que es coneix per audiència. Un programa, una franja horària composta per diferents espais i una emissora, tenen molt en compte els seus nivells d'audiència. Per no complicar-vos la vida us diré que el tenir-ne més o menys fa que les empreses vulguin o no anunciar-se. Això fa que un programa, una franja o una emissora siguin rendibles.

Els oïdors o clients tenen, però, un altre paper assignat. Consisteix en la participació. Donat que és un mitjà de comunicació fet en temps real, permet la interacció amb els que la fan i els que l'escolten. A part de la immediatesa del directe, això, li garanteix credibilitat. Tot plegat, és molt més senzill encara. La ràdio, conté un component, mescla de complicitat i anonimat, que la fa diferent, i, on la imaginació és cabdal.

És com una botiga que, com diu el senyor Bachs, quan arriba l'hora, tanques la paradeta. Però, la botiga continua oberta... Desprès d'un programa en ve un altre i un altre. I el client, molts cops, és fidel seguidor d'allò que li estàs venent. A més, sap que, si no vol, no tindrà que rascar-se la butxaca.

Acabarem com hem començat. Moltes seran les coses que ens tindrem que replantejar si, a partir de cert moment, ens veiem obligats a afluixar la mosca per escoltar la ràdio, com ho fem per veure la televisió de pagament. Sens dubte, el mitjà tindrà que adaptar els seus continguts tendint a l'especialització amb nous canals temàtics, o, aneu a saber. El més preocupant és que conceptes com les ràdio formules del tocadiscs o programes de baixa qualitat i continguts dubtosos tinguin un esdevenidor que no depengui d'altra cosa que estar o no punxats al satèl·lit de torn.

Resum del que no sabíem: La ràdio, per la seva immediatesa a l'hora de difondre les noticies, ha prestat innombrables serveis en casos d'excepció. Els efectius d'emergència estan en permanent disposició de connectar amb els centres emissors i són, d'ensems, receptors de la informació que aquests difonen.