Hell Boy

Presumit, enamorat perdidament d’una noia i apassionat pels gats, Hellboy no és un monstre qualsevol; això és el que demostra el director mexicà Guillermo del Toro portant al cinema un còmic de la Marvel nascut els anys 90, que té prou atractiu com per donar peu a un film d’aventures que supera la prova amb nota. Gràcies a una ironia permanent, Hellboy no és la típica pel•lícula fantàstica; les seves dues hores de metratge s’arriben a fer curtes en un guió rarament intel•ligent en aquest tipus de films. Des de l’inici de la pel•lícula -que transcorre durant la Segona Guerra Mundial- fins a l’actualitat, del Toro retracta a la perfecció un heroi capaç de derrotar els monstres més terribles, però també d’angoixar-se per un amor no correspost. A través d’una ambientació tètrica, amb escenes que arriben a posar la pell de gallina a l’espectador, el film narra les aventures del protagonista en una lluita que va més enllà dels cops de puny i la sang habituals. L’acció transcorre al film a base d’un toc de misteri i moltes gotes de sarcasme que demostren que no cal recrear-se en les escenes de violència per aconseguir distreure el personal. Ron Perlman, com a Hell Boy, és la sorpresa de llargmetratge; mitjançant una caracterització excel•lent, l’actor encarna a un monstre entranyable que, enlloc de provocar malsons, provoca el riure més sarcàstic. I és que s’ha de reconéixer que amb el film, Del Toro obre un camí cap a un cinema fantàstic més intel•ligent, menys violent i igual de comercial que caldria veure més sovint a les pantalles.