licors casolans

Que ningú no cerqui, a continuació, la forma més nostrada d'agafar un pet. Tampoc barreges exclusives del món de la cocteleria. Aquí parlarem, amb modèstia, i, probablement, amb un grapat d'inexactituds i oblits no pretesos, dels licors anomenats purs. Els que, a través dels temps, han arribat fins a nosaltres, mercès als artesans i mestres licoristes que han sabut preservar, de bell antuvi, fórmules gelosament guardades. És dir, una feina feta a mida pels nostres avis i les comunitats religioses.

Com diuen a França, amb total encert, hi ha dues classes de licors: els aperitius i els digestius. O el que és el mateix, els que es prenen abans i desprès del àpats. Encara que sembli mentida, el grau de dolçor no és un factor determinant. Un aperitiu pot ser dolç i un digestiu, lleugerament amargant. Perquè, en definitiva, prenem xarops que ens condicionen el sistema digestiu, preparant-lo per engolir o per a pair.

Li donarem un ordre comarcal, mentre aquest sigui políticament correcte. Procurant fer-vos arribar alguna recepta, sense estendre'ns massa. És bo, però, saber què bevem, i, sempre, fer-ho amb mesura.

Alt Urgell: Significarem un plat molt típic de la comarca. El bou adobat. I direu, amb què? Amb vi ranci i aiguardent. Bon profit!

Alt Empordà: No som massa licoristes, però tendim, per allò de les havaneres, a practicar el cremat que, com sabeu, és cafè amb rom flamejat. A Garriguella fan la garnatxa. S'obté de la fermentació del raïm de la varietat del mateix nom. És dolça, però, un pel més àcida que el moscatell. Es beu freda o a temperatura ambient.

Baix Empordà: Els nostres veïns que també les canten, les havaneres, bé que també en beuen de cremat. Recordem, de pas, que el famós estomacal Bonet el fan a Sant Feliu de Guíxols.

Un bon cremat empordanès (n'hi ha per vuit, canteu la Bella Lola o no):
Una ampolla de rom de les Antilles (a cadascú, el que és seu).
50 grams de sucre.
Un bocí de canyella (no us passeu).
La pell de mitja llimona.
Preneu-hi foc, atansant un llumí.
Remena que remenaràs, fins a reduir un terç el contingut de la cassola (si no és de fang, ja podeu tornar-hi).
Apagueu tapant o amb un raig de cafè.
Si ho heu fet tapant, podeu llençar-hi uns grans de cafè (del bo) abans de servir.

Baix Penedès: Amb aquesta comarca entrem a parlar dels rosolis. Ni ha de molts tipus. El de les fassines del Vendrell es fa amb aiguardent aromatitzat amb anís o canyella. Heus ací una recepta molt encertada.

3 litres d'aiguardent anisat.
1 quilo i 200 grams de sucre roig.
32 grams de canyella d'Holanda.
8 grams de marialluïsa seca.
8 grams de nou moscada.
1 pessic de malvapoma.
(Deixeu-ho tot en maceració: 30 dies a sol i serena, remenant dos cops cada dia).

Bages: Els monjos de Montserrat tenen en els licors de l'abadia una de les fonts d'ingressos més importants. En tenen molts i de moltes classes. Inclòs el de crema catalana. Però el més famós és, sens dubte, el comparat amb el Chartreusse dels benedictins francesos. Parlem de les nostres Aromes de Montserrat.

Barcelonès: No. No m'he equivocat. Barcelona, ara, és poc recordada per ser la ciutat del nostre país amb més vermut, tertúlia i concert... Precisament, un barceloní conegut com Santiago Rusiñol, era un devot consumidor d'absenta. Un destil·lat dolç i molt fort, mescla d'anís, fulles de donzell i marduix, que es rebaixa amb aigua freda, molt gel i sucre o caramel. Es té que tenir molta cura d'aquesta beguda, perquè el donzell barrejat amb alcohol crea dependència, i, a la llarga trastorns mentals greus. Això no vol dir que no puguem prendre un vermut de tant en tant. Donzell, en alemany, és “wermut”.

Garraf: A Sitges tenen moltes coses bones. Entre elles la malvasia.

Garrigues: A part de les ratafies, m'agrada poder-vos parlar del que en diuen “beguda de pobre”. Consisteix en mesclar amb saviesa: taronges, anís i sucre.

Garrotxa: Terra de ratafies. Diuen si són les millors. En fan, per altres comarques veïnes.

Maresme: Té una localitat que és Arenys de Mar, on es produeixen licors industrials que, com sol passar, abans havien estat casolans.

Osona: Com que sempre que puc escombro cap a casa, a la vila de Rupit, no descarto que encara algú, no sé qui, faci aromes i ratafia, perquè, de nous bé que ni ha...

Pallars Jussà: La ratafia és un licor molt nostrat i al Pallars també s'hi apunten.

Pla de l'Estany: Ratafia. Què us acabo de dir?

Ribera d'Ebre: Ens costa començar, perquè no sabem per on fer-ho. Anisats, ratafies, licors d'herbes i vins rancis, es donen la mà amb l'avellà, la mistela, el moscatell i la malvasia. Per si no en teniu prou, a Vinebre fan el “vinblanc”.

Ripollès: Especialistes en ratafia. A Ripoll en fan de cafè. I a la comarca, en ruixen l'ànec quan el cuinen.

Per fer ratafia de cafè:
500 grams del bo.
Macerar amb 3,280 litres d'aiguardent, durant 8 dies.
Colar i afegir 665 grams de sucre.
Dissoldre, colar, filtrar i embotellar.

Segarra: A Cervera hi ha una licorera que fa estomacals d'herbes (Aromes de la Segarra) com el timó i la camamilla. Licor de cireres, ratafia de nous tendres... Però, a Guissona tenen una ratafia feta amb nous verdes, que “bueno”!

Terra Alta: Preparen una beguda batejada amb el nom de Beata Maria. Però són famosos els aiguardents anisats d'Horta de Sant Joan i d'Ames.

Resum d'allò que no sabíem: Si alguna cosa tenim que els demés no tinguin, són carxofes. D'aquesta verdura tant sana se'n va fer un aperitiu amb unes propietats dignes de consideració. No va tenir cap èxit i l'empresa es veié obligada a plegar.