Convit a la festa de Vilanova i la Geltrú

Al cap dels anys, haig de reconèixer que m’ha fet certa ràbia haver d’escriure a la portada d’un llibre allò de “nascuda a Sant Boi” i sentir després que em deien “la periodista santboiana”. Se’m feia estrany. Aquella ciutat és tan meravellosa com la nostra, però per mi no significa res.

Ara m’adono que aquesta circumstància és una metàfora, perquè jo no vaig “convertir-me” en vilanovina de sobte, sinó que ho vaig fer per etapes. Ara que som al centre de la vila, a la casa que té l’honor i l’obligació de representar-nos a tots, veig tot aquest procés amb certa perspectiva i penso que de vegades és difícil arribar fins a aquesta plaça, que espero que no canviï de paviment, perquè ser vilanoví implica haver jugat alguna vegada de petit, o de gran, a no trepitjar les pedres negres, a saltar de blanca en blanca. I a l’inrevés.

Però la veritat és que, quan era petita, només passava per la plaça de la Vila per anar al metge. I després per arribar-me a la biblioteca. La raó és que jo vivia en una part de Vilanova i la Geltrú un pèl diferent. Fa uns anys, vaig participar en un cicle de conferències en què aportàvem diverses “mirades” sobre la ciutat. Alguns dels assistents em van dir després que els havia sorprès quan els vaig explicar les vivències d’una nena que havia crescut al barri de l’Armanyà. No havien passejat mai per aquella zona de la ciutat. Avui us vull parlar d’aquestes experiències perquè crec que al 2005 molts vilanovins s’hi poden sentir identificats, i també perquè aquest passat explica la meva relació amb la Festa Major de la nostra vila.

Els meus pares van venir de Màlaga a aquest país. De seguida, el Paco va trobar una feina molt catalana: repartidor de cava a Sant Sadurní. Poc després que es casessin, els pares es van instal·lar a Sant Boi i allà vaig néixer jo, en una espècie de quart de casa. A l’altra banda de la paret hi vivia una altra família andalusa. Finalment el meu pare va entrar a la Pirelli, i la resta de la història és fàcil d’imaginar.

Durant molts anys vaig viure al carrer de les Casernes i vaig estudiar al col·legi Tacó, que ara es diu La Ginesta. Alguns fills d’immigrants m’han explicat situacions semblants en altres barris vilanovins allunyats del centre, però crec que el nostre era diferent. Per començar, teníem molts camps a la vora per poder jugar-hi. És clar que un d’ells no era ideal per a infants. Es tractava del “Campo de los Muertos”, pronunciat així, en castellà, perquè aquella Vilanova parlava en castellà gairebé de manera exclusiva i l’únic contacte que tenia amb “el món català” eren les excursions ràpides a l’hora del pati fins a la Masia –amb majúscula– per anar a comprar un bollycao.
La meva Vilanova era misteriosa. La presència constant del cementiri exaltava la nostra imaginació, sobretot els dies que funcionava el crematori. La por augmentava els dies que ens llevàvem d’hora per estudiar i sentíem els crits que arribaven de l’escorxador. Rieu-vos d’“El silenci del anyells”.

No vull allargar-me sobre la història del meu barri, que és la de tots els vilanovins, però crec que cal reflexionar sobre aquest tipus de microcosmos. A nosaltres, els nens del Tacó, ens temien al centre. Ho notàvem cada cop que ens tocava jugar a futbol amb equips d’altres escoles més “civilitzades”. Aquesta llegenda ens feia sentir diferents i en conseqüència actuàvem de manera diferent. De vegades, una mica salvatge.

Fa unes setmanes un regidor de l’Ajuntament em va fer recordar aquesta sensació quan em va preguntar si jo era “de Vilanova de tota la vida”. Vaig contestar que sí i vaig aprofitar per demanar-li també quina classe de pregunta era aquella. Què vol dir realment “de tota la vida”? Ell es va excusar dient que, fins fa poc, no m’havia vist gaire pel “centre”. Ni tampoc gaire activa per la Festa Major.

És veritat, ho confesso. Fins que la vida se’m va complicar, és a dir, fins que vaig començar a treballar i em vaig quedar sense vacances, no vaig participar mai en la Festa Major. Quan arribava el mes d’agost, els Bandera agafàvem el cotxe, l’omplíem de maletes, regals pels cosins i gàbies de canaris i caderneres i baixàvem a Màlaga. Mentre la majoria de vosaltres, benvolguts veïns, estàveu gaudint de la nostra fantàstica Festa, la meva germana i jo anàvem enclaustrades en els seients de darrere del Renault 5, pregant perquè el pare no frenés massa fort i l’aigua dels ocells sortís disparada cap als nostres caps.

El mes d’agost era el millor de tot l’any. No trobàvem a faltar la Festa Major senzillament perquè la no coneixíem. Però aquesta ignorància no significa en absolut una manca d’interès per les tradicions de la nostra vila. Els pares sempre van voler tot el contrari, i encara recordo com em van apuntar a sardanes quan era una miniatura. Sovint les coses tenen explicacions més senzilles. El nostre delit per la feria del poble del pare es deu al fet que aquells dies eren els únics que teníem per veure els iaios, els oncles, les tietes i els cosins. En aquella època, quan jo no sabia que era catalana, em feien enveja els nens que considerava “catalans”, els d’aquí “de tota la vida”, perquè ells podien veure les seves famílies tot l’any.

Avui els carrers de la nostra ciutat estan plens de nens molt semblants a mi. Molts d’ells són ara mateix a més de 1.000 quilòmetres de la plaça de la vila, de la seva vila. Uns altres no podran marxar, travessar l’Atlàntic és una mica complicat i massa car. Molts vilanovins amb família fora de Catalunya no participaran d’aquesta festa nostra, però probablement els trobarem llançant caramels el dia de les Comparses. Ho faran si no se senten diferents pel fet de ser magrebins, romanesos, sud-americans o... barcelonins! Ho faran si realment els deixem participar. I és que aquesta festa tan nostra no és sempre tan oberta com alguns vilanovins voldríem. Recordem que “com més serem, més riurem”.

Perdem la nostra por a créixer i despersonalitzar-nos, i intentem no tancar-nos per poder acollir els nous veïns a les nostres places, als nostres balls i sobretot a les nostres vides. Els camps dels quals us he parlat abans ja no existeixen, tampoc alguns dels bars on fèiem el cafè abans d’anar al Teatre Principal o en sortir del cinema. Tot està canviant molt ràpidament, però aquest és un altre tema. Un tema que no explica per què de vegades és tan difícil arribar al cor de la vila. Per aquest motiu em sento molt honrada pel fet de poder convidar-vos avui a gaudir de la nostra Festa, estimats veïns, amigues, companys.

Però més gran que l’honor que em feu és la sensació de saber que sóc molt afortunada perquè puc participar de manera activa en la vida de Vilanova i la Geltrú. Això ha estat possible perquè m’hi vaig esforçar, però sobretot perquè hi va haver persones que em van ajudar a fer aquest viatge, vilanovins “de tota la vida” que van saber animar una nena “d’allà dalt” a fer petits passos. Entre tots ells, vull destacar en Xavier Garcia. Ell va ser el professor de català de la meva mare als cursos que es feien a dalt de l’economat de la Pirelli. Quan en Xavier va saber que la Pepi tenia una nena de dotze anys va insistir que la portés a classe. Poques setmanes després em demanava que escrigués un article per al Foment. Jo no sabia català, però em va donar tanta confiança que crec que va fer servir algun tipus d’encanteri per ficar-me d’amagades un diccionari al cap. La seva tendresa i la seva dedicació van fer que els meus paràgrafs s’escriguessin sols. D’alguna manera, en Xavier em va donar la veritable benvinguda a Vilanova i la Geltrú.

Per últim, us vull dir que no és la primera vegada que em sento emocionada de ser a la plaça de la Vila en un dia molt especial. Fa dos anys em vau demanar que llegís un manifest contra la invasió de l’Iraq. Poc després vam sentir plegats els textos d’“Els diaris de Bagdad” de l’artista Nuha Al Radi. Dèiem “no a la guerra” una vegada més amb una força que em va fer sentir orgullosa de pertànyer a aquesta ciutat. Van ser setmanes intenses en les quals ens vam organitzar, dia rere dia, amb un objectiu clar. Hi havia gent de totes les edats, de totes les ideologies.

Es van fer manifestacions semblants a moltes altres ciutats, de Catalunya, del món. Però per nosaltres va ser molt fàcil. Ho sabem fer molt bé. N’estem acostumats. És la nostra força com a ciutat. Funcionem com petites peces que quan s’ajunten aconsegueixen resultats admirables. Som una ciutat viva amb moltes ganes de festa. I ara és el que toca. Ballar, saltar de pedra en pedra, les blanques, les negres, riure, abraçar el veí i la veïna, convidar-lo a brindar plegats, desitjar bon viatge al que marxa i donar la benvinguda al que arriba, al que torna, al que trobem cada dia al carrer. S’acaben les paraules i comença la Festa Major, la gran, la de tots. Sigueu molt feliços.