Els orígens de la toponímia, a la sala Toc de Vilanova

Fent un recorregut per tot el territori, es poden localitzar noms que parlen de serres i de valls, de platges, de rius, però de religions i creences o d'antigues amenaces (és el cas dels topònims basats en la defensa i la guaita).

L'exposició també presentarà la toponímia d’elements presents a Catalunya i que es comparteixen amb altres indrets, com ara la toponímia que parla del cel i que fa referència al vent.

Què és la toponímia?

Cada dia fem servir noms de lloc en les nostres converses. I ho fem sense preguntar-nos quin n’és l’origen i el significat. En canvi, els noms propis de lloc (que anomenem topònims) ens descriuen l’entorn i ens en conten la història. S’han forjat al llarg de segles de relació amb el territori i retraten la geografia local d’una manera extraordinàriament gràfica i suggeridora.

Els mots que designen els nostres pobles, rius, muntanyes i racons de tota mena vénen de molt antic. Amaguen ressons preromans, llatins, germànics i aràbics. Són testimonis excepcionals de cultures remotes i reflecteixen la riquesa de la nostra llengua. Ens ofereixen claus precioses per desxifrar els escenaris del passat, però també per entendre la fesomia dels paisatges d’avui.

Els noms de lloc són “mots amb arrels“. Us convidem a conèixer i a preservar aquest ric patrimoni lingüístic i cultural.


Què estudia la toponímia?

La toponímia és una branca de l’onomàstica, la ciència que estudia els noms propis en general. Una altra branca molt important de l’onomàstica és l’antroponímia, que s’encarrega dels noms propis de persona. L’antroponímia i la toponímia estan molt lligades perquè molts cognoms tenen el seu origen en topònims i —com veurem— molts topònims deriven de noms de persona.

L’objecte d’estudi de la toponímia és els noms propis de muntanyes, valls i altres accidents del relleu; rius, torrents, estanys i fonts; accidents costaners i marítims; nuclis de població i cases isolades; etc. Els descobreix, els registra, els classifica, en cerca l’origen i l’evolució, n’aclareix el significat inicial i, finalment, en regula l’ús correcte, tant oral com escrit.

Això sí, cal tenir en compte que la forma real d’un topònim és la seva expressió oral. Els noms de lloc s’han generat parlant i així s’han transmès i modificat al llarg dels segles. Tanmateix, les formes escrites (antigues i modernes) també són objecte d’estudi de la toponímia.


Utilitat de la toponímia

L’estudi dels noms de lloc i del seu origen ofereix pistes inestimables en l’estudi de l’evolució de la llengua i de l’entorn. Gràcies a la naturalesa conservadora dels topònims podem conèixer una mica més com era el nostre país en altres temps: vegetació antiga, animals desapareguts, oficis tradicionals, creences oblidades. Per exemple, el topònim l’Estany, del Bages, ens delata l’antiga presència d’una llacuna en aquest indret. Un altre cas: gràcies a la toponímia coneixem l’extensió antiga de l’article salat (es, sa, es, ses), que va quedar fossilitzat en nombrosos topònims (per exemple, Sant Llorenç Savall, del Vallès Occidental). A més, la toponímia moderna constitueix un servei cartogràfic i lingüístic per a la població, ja que estableix la localització exacta i la grafia correcta dels noms de lloc.

Tot i així, cal dir que no és una ciència fàcil. En l’estudi dels noms de lloc —i especialment del seu origen (etimologia)— es trepitja un terreny relliscós. En nombrosos casos hi ha poques certeses i el camp per a les hipòtesis és molt ampli. A vegades, els topònims ens enganyen i, fins i tot, n’hi ha que es fa difícil saber quin és el veritable nom d’un lloc. D’altres cops, hi ha topònims tan “opacs” que encara no se’n sap l’origen del cert com ara en el cas del nom del nostre país (Catalunya), ni de les seves quatre grans capitals!