El millor La Mota Festival tanca amb el somni complert de veure l'artista més gran del reggae africà

Després del canvi d’ubicació del festival realitzat l’any passat de la sala La Mota al camp de futbol del poliesportiu municipal, el nou espai s’ha consolidat. L’organització, any rere any, va millorant el seu engranatge i s’ha sabut adaptar a les prestacions d’un espai més ampli i obert.

Una edició que presentava un cartell ple de colors i matisos, i que pretenia mostrar un ampli ventall de músiques, sempre partint de la música negra com a teló de fons: reggae i ritmes jamaicans, soul, música africana... I l’aposta va funcionar. Aquesta diversificació va tenir com a resultat la presència d’un públic molt divers, fins i tot en edat, que va acabar amb un bon sabor de boca, tant els que sabien al que anaven com els curiosos de ment oberta.

Obertura de portes

El passat 22 d’agost del 2009 arribava la sisena edició de La Mota Festival. Passaven pocs minuts de les 10 de la nit i la sort estava tirada, s’obrien les portes del recinte. Des de l’organització, els nervis estaven a flor de pell. A l’entrada un nombrós públic esperava impacient gaudir d’una bona nit de música jamaicana. Un públic majoritàriament jove, tot i que també es podia veure algunes famílies. Persones arribades expressament de França, del País Basc, del País Valencià, de Saragossa i de tots els racons de Catalunya. També cal destacar la forta presència de subsaharians residents a Catalunya i la de turistes francesos. En total més d’un miler de persones que fan de l’edició d’enguany una de les de més afluència.

Urtica Sound donava el tret de sortida. La sound system pionera del Garraf començava a escalfar motors amb una selecció dels millors temes del moment. Seguidament li va arribar el torn a Urban Roots, la banda barcelonina va continuar animant la nit amb una actuació en la qual va mostrar el seu ventall estilístic, des del roots més mític fins al dancehall més frenètic, explorant els camins del dub i deixant-se emportar per la màgia del soul.

Tiken Jah Fakoly

Però no va ser fins passada la mitjanit que va arribar el moment més màgic. Tiken Jah Fakoly trepitjava l’escenari de La Mota sota les ovacions d’un públic molt motivat. Poques vegades es pot veure a Catalunya una de les estrelles de la música africana i els assistents l’esperaven amb una gran expectació.

Fakoly i la seva banda van ser tot un huracà sobre l’escenari, enardint a un públic ja predisposat a ballar. Guitarra, baix, bateria, dos teclats, secció de vents i dues coristes amb les seves coreografies sempre apunt, van acompanyar tota la nit al cantant africà, que va mostrar una de les seves especialitat: els balls espasmòdics i els salts gairebé d’arts marcials. Tota una festa de reggae i música africana, però sempre matisada per les lletres compromeses i obertament sociopolítiques de Fakoly. Perquè, tal i com cantava ell, acompanyat de tota l’audiència, “Àfrica wants to be free”.

Darrere el seu posat tranquil i mirada d'estrella de pel·lícula, s’amagava un volcà que cou a foc lent. Amb la cançó “Ça va faire mal” de l’àlbum “Coup de Gueule” Tiken va fer la seva entrada i anunciava així les seves intencions militants. En efecte, el cantant ivorià no ha perdut res del seu fervor i del seu compromís polític. Té més coses a dir i a defensar. Va abordar diferents temes d’actualitat entre cançó i cançó, atacant els polítics i dirigents africans, denunciant la corrupció i la mentida (“Promesses BlaBla”), als polítics europeus i a la seva política d’immigració (“Où Aller où ?”, “Ouvrez les frontières”).

També va presentar temes del seu darrer disc “L’Africain” amb continguts socials en referència a la condició de les dones africanes (“Non à l’Excision”), també als estrangers exiliats a Europa amb la seva cèlebre adaptació de “English man in NY” de Sting, sota el títol de “Africain a París”. Els seus missatges van ser clars, directes i argumentats. I és que l’artista griot es pren tant a pit el seu paper de denunciant que s’ha acabat convertint en un dels portaveus del continent africà.

L’escenari representa per a ell un espai ideal, el moment de la trobada i de l’exposició de les seves idees. El moment propici per a la unitat, la dels homes, dels pobles, la de l’Àfrica, la seva nació. Quan va interpretar “Ma Côte d’Ivoire” tota aquesta emoció, aquest amor per la seva terra i el seu poble transparentava. Amb el tema “Viens voir” va fer una invitació al viatge, al descobriment de la seva Àfrica encara mal coneguda. El carismàtic Tiken va oferir al públic un concert calorós, compromès, d’una gran qualitat musical i escènica que fan d’ell un artista reggae ineludible.

The Pepper Pots

Passades les dues de la matinada arribava a La Mota un de les apostes de l’organització per obrir el ventall musical del festival. The Pepper Pots va fer la presentació del seu nou àlbum NOW!, un treball realitzat amb el productor novaiorquès Binky Griptite. Per una estona, el grup va transportar als assistents musicalment i visualment als anys seixanta. Tot un recordatori pels nostàlgics i un aproximació per les noves generacions d’una de les èpoques daurades de la música negra recuperant els sons de la Motown i de Stax.

The Pepper Pots estan actualment considerats una de les millors bandes de soul i ska de tot el planeta, gràcies en part al seu explosiu directe liderat per tres espectaculars veus femenines i recolzat per vuit excel·lents músics. Soul, bones vibracions, bona posada en escena i connexió amb el públic que va anar creixent a mida que el concert avançava. Un bon exemple de les coses que es fan aquí poden triomfar.

Pow Pow Movement

Finalment, va arribar el torn de la festa en majúscules de la mà de Pow Pow Movement. La sound sytem alemanya va fer saltar i vibrar de valent tots els assistents amb un espectacle de gairebé dues hores. Els de Colònia van oferir una sessió on van fer un recorregut des dels temes clàssics del reggae de la mà de Bob Marley fins a les darreres novetats arribades de Jamaica. Un gran final de festa que es va allargar fins a les 6 del matí.

Amb el trenc d’alba s’acomiadava un any més La Mota Festival. Ho feia amb la satisfacció d’haver tornat a convertir Cubelles en la petita Jamaica i d’haver fet gaudir a més de mil persones amb les bones vibracions de la música reggae. I amb la nostàlgia que l’estiu arriba al seu fi i haurem d’esperar un any més per tornar-la a assaborir.