ENSENYAMENT
31-01-2023 19:31
Subscriu-te gratuïtament i rebràs cada dissabte el nostre butlletí amb els articles d’opinió i notícies més destacades del nostre diari. Apunta’t ara!
Recordo bé els darrers anys de vida laboral del meu pare. Mecànic de tota la vida, dels de tota la vida. La seva feina havia canviat significativament. Ja no calia entendre el funcionament intern dels automòbils, un ordinador els diagnosticava; tampoc calia tenir el seu bon ull per les simetries, ja hi havia eines per calibrar; ni tampoc retallar juntes a mida o adaptar peces o reparar carburadors… Tenia companys molt joves deliciosament ignorants del que succeïa en engegar un motor. No era important, l’encarregat revisava totes les seves feines. Els cotxes havien canviat, els tallers també.
El bon home va tenir la immensa sort que mai va estimar la mecànica. Era un treballador competent i reconegut, però en cap cas, mai de la vida, la mecànica va ser la seva vocació. Ell hagués volgut ser músic. La llàstima és que no hi tenia cap traça i a més sordejava des de molt jove de l’oïda esquerra. Un cop jubilat es va dedicar a la seva altra passió i es va llicenciar en història. Havia apedaçat cotxes dels divuit als seixanta-cinc anys perquè s’hi guanyava la vida. Punt. O sigui, que quan l’ofici de mecànic anava desapareixent a ell no li feia ni fred ni calor. No enyorava els vells temps ni tampoc sentia ràbia de veure com les màquines substituïen el coneixement i el sentit comú de les persones.
Per desgràcia, la major part de les persones que conec que es dediquen a l’educació entenen la seva feina des d’una profunda vessant vocacional. Quan els polítics, les empreses, l’OCDE, els grups de pressió i la portera del conseller hi fiquen cullerada, se’n senten. Clar que tothom pot dir-hi la seva, però és que, efectivament, tothom hi diu la seva excepte el professor, la professora, al peu del canó, en primera línia de foc. Aquest està silenciat i encara menystingut per poc format o per memorístic o poc emocional o qualsevol altre tòpic que es posi en circulació. Una llei que deixés ensenyar als professors amb un cert nivell d’autonomia i confiant en la seva professionalitat i sentit comú; una llei no gaire diferent que les que deuen regir la professió mèdica, per exemple, ens aniria molt i molt bé. No cal que a un professor se li expliqui com ha de fer la seva feina. I si cal, el problema és un altre.
PUBLICITAT
PUBLICITAT