ELS PEUS A MAR I EL CAP ALS NÚVOLS
20-02-2024 19:54
Subscriu-te gratuïtament i rebràs cada dissabte el nostre butlletí amb els articles d’opinió i notícies més destacades del nostre diari. Apunta’t ara!
La Laura va agafar la bossa de mà i es va alçar mentre deia "Vaig a pagar". La Maria Salut, la tia àvia, des de la cadira de rodes va fer que si amb el cap mentre la filla, Marta, s'acabava la beguda del got i, distreta, responia "D'acord".
Travessà la porta del vell bar del barri, ara regentat per una família de xinesos, i s'apropà a la barra. Mentre remenava, buscant el moneder i passejant distretament la mirada pel local, descobrí amb sorpresa una cara coneguda, allà al fons, que començava a alçar-se.
Va sortir i tornà a seure amb les dues parentes, a la terrassa de l'avinguda de Roma amb Villarroel, mentre, assenyalant la porta, deixava anar: "Esteu atentes, que ara sortirà el Serrat".
Quan el cantautor, amb el seu acompanyant, va arribar al carrer es topà amb les mirades expectants de les tres dones fixes en ell. Somrient i encantat amb els sis ulls que el guaitaven embadalits, es va apropar a la taula a saludar.
Va ser la Marta, la més jove de les tres, sense manies, la primera que va parlar: "Senyor Serrat, voldria cantar una cançó per la meva besàvia que té 101 anys".
El noi del Poble Sec no s'ho va fer dir dues vegades. Atansant-se a la cadira de rodes, mig ajupit, i apropant la boca a l'orella de la iaia, començà a entonar, amb la veu carregada de dolçor:
“Ella em va estimar tant,
jo me l'estimo encara.
Plegats vam travessar
una porta tancada”.
Cofoia i sense acabar de creure's el que li estava passant, la Maria Salut s'hi va posar bé per escoltar les notes delicades que li regalaven l'orella i gaudir d'aquella cosa increïble que li estava passant.
“En teníem prou amb tres frases fetes
que havíem après d'antics comediants,
d'històries d'amor, somnis de poetes.
No en sabíem més, teníem quinze anys”.
Després d'unes estrofes, Serrat s'acomiadà de la colla de senyores i s'apropà a la vorera per parar un taxi.
Quan tornaven cap a la residència, la Maria Salut buscava paraules que no trobava per explicar allò que acabava de viure. Feliç com feia molt de temps que no se sentia. "Ha cantat per a mi sola. Gairebé no m'ho puc creure".
Entrà al menjador i deixà anar, desbordant entusiasme, a les seves companyes: "A què no sabeu què m'ha passat?"
PUBLICITAT
PUBLICITAT