LITERATURA
29-04-2025 13:19
Subscriu-te gratuïtament i rebràs cada dissabte el nostre butlletí amb els articles d’opinió i notícies més destacades del nostre diari. Apunta’t ara!
Roser Porta Espluga (La Seu d’Urgell, 1971) és filòloga i escriptora, que s’ha especialitzat en literatura contemporània, sobretot en Mercè Rodoreda i en diversos aspectes de la literatura i la cultura andorranes. La seva darrera obra, Olor de sofre, és un encàrrec, com ella mateixa apunta al que podem qualificar de pròleg, dels “editors Xavier Rebés i Fina Font per deixar constància escrita de l’activitat del Centre Cultural d’Andorra, entitat amb la qual havien tingut una intensa relació. Cada cop tenien més clara la necessitat de reconstruir aquella història, perquè era evident que havia caigut en l’oblit.” (p. 11)
Roser Porta s’hi posa el mateix any de l’encàrrec, el 2015, i aviat s’adona de les dificultats, tant per la manca de documentació sobre el Centre com perquè veritablement semblava que gairebé tothom l’havia oblidat o el confonia amb altres entitats culturals del Principat. Tossuda i rigorosa de mena comença una tasca que, amb aturades i represes, li ha representat gairebé deu anys d’investigació i d’entrevistes (vint-i-sis entrevistats entre 2015 i 2023) (p. 203). Comença un buidatge sistemàtic tant de premsa (una dotzena de publicacions) (p. 202) com de bibliografia general sobre Andorra (p. 199-201) per espigolar-hi qualsevol referència al Centre, però també a l’època i als protagonistes poc o molt relacionats amb l’entitat. I el resultat és un magnífic i llegidor volum que no solament recupera la memòria del Centre Cultural d’Andorra i dels seus protagonistes, sinó que fa un retrat sociològic i cultural d’una dècada, la de 1970, fonamental en l’evolució d’Andorra, amb referències importants als països veïns, sobretot a Catalunya i Espanya, que viuen uns moments d’efervescència cultural i política que s’encomana, principalment al jovent, molts dels quals estudien fora, a Barcelona i a Tolosa majoritàriament.
Que la dècada del 1970 va tenir una gran importància a Andorra, i no només pel paper que hi va jugar el Centre Cultural naturalment, ho corroboren els canvis profund en les institucions com Roser Porta resumeix, amb la capacitat de síntesi que demostra a tot el volum, en aquestes paraules: “El 1973 es crea l’Assessoria Pedagògica del Consell, amb Lídia Armengol i Antoni Morell al capdavant. I després es posen en marxa algunes de les infraestructures important per a la política cultural: el 1974 es crea la Biblioteca Nacional, el 1975 l’Arxiu Nacional i, el 1976, l’Institut d’Estudis Andorrans, amb seus a Barcelona i a Perpinyà. També els Serveis d’Arqueologia del Consell i posteriorment, el 1977, el Patrimoni Artístic Nacional, en els quals és clau Pere Canturri” (p. 28-29).
Podem ben dir que comença un procés d’andorranització que serà fonamental per arribar a l’Andorra d’avui.
En aquest procés, com apunta un dels entrevistats, l’arquitecte i gestor cultural Joan Reguant, s’hi contraposen “dos models culturals: que les institucions creïn els espais, els marcs i estimulin la societat perquè prengui les iniciatives, o un segon model, que les institucions substitueixin la societat civil.” (p. 198). Com queda clar al llarg de l’obra, i tant per textos de la premsa de l’època com per comentaris dels entrevistats, el Centre Cultural sempre va optar pel primer model, amb l’agreujant, en un país com Andorra, de decantar-se clarament per una cultura oberta, popular i d’esquerres i, en la primera etapa, clarament antifranquista i tot, la qual cosa va comportar molts problemes a l’entitat: prohibicions, censures, manca de col·laboració i de reconeixement... per part de les administracions, fins acabar en l’anomenat “escarment”, com es titula una de les cinc parts en què s’estructura l’obra (p. 135-149).
Un escarment consistent a detenir i interrogar una seixantena de joves, majoritàriament relacionats amb el Centre Cultural, sospitosos de consumir drogues. Un fragment d’un article del diari Poble Andorrà (28-1-1977), que es fa ressò de la versió oficial, és contundent: “Contràriament al que s’ha més o menys dit pel carrer, no s’ha fet cap detenció per motius polítics. Totes les acusacions han estat per ser directament relacionats amb la droga, per tant aquesta acció de la policia no té cap caire polític.” (p. 138). Aquests fets, amb judici, condemnes i indults van significar la fi de la primera etapa (1975-1977) del Centre Cultural, ja que els principals responsables de l’entitat, amb Jordi Sasplugas al capdavant, van deixar el país o es van tancar a casa, dedicats als negocis familiars, com demanava l’Andorra comercial i especulativa (p. 119 i altres) que ostentava el poder.
La segona etapa del Centre Cultural, iniciada el 1977 mateix, no es va poder acabar de desfer de l’estigma amb què el van marcar. Xavier Rebés, Fina Font, Pere Cavero, Francesc Ros, Àngels Vila..., amb un voluntarisme admirable van intentar mantenir la flama del Centre Cultural, amb exposicions, teatre, cinema, activitats esportives i populars, com s’havia fet a la primera etapa, però la poca assistència de públic, el cansament dels capdavanters... van fer que s’anés esllanguint, que anés “desapareixent com el sucre al cafè”, en paraules del mateix Joan Reguant, que hi afegeix: “No hi ha un moment concret de final, de ruptura. Les condicions es van tornar difícils i va anar acabant” (p. 198).
El Centre Cultural va intentar mitigar el desert cultural (p. 167 i altres) que era Andorra, segons molts dels entrevistats i fins i tot segons alguns articles de la premsa del moment. No podem pas dir que se’n sortissin, però sí que van ser fonamentals perquè les institucions (Consell i Comuns fonamentalment) entomessin el repte de portar la cultura al país, per molt que fos, naturalment, seguint el segon model que hem esmentat de Joan Reguant, que remata el raonament amb aquestes paraules: “La cultura institucional no és crítica, és per perpetuar-se, no fa dubtar ni trenca res, ni proposa. I la cultura i l’art han de ser crítics, si no alienen la població. A partir de 1980 es perd la dimensió social i cultural de les associacions, el caràcter militant i propositiu, i ara l’espai està ocupat mentalment, gestualment i físicament per les institucions, els agents culturals, amb grans infraestructures i grans esdeveniments” (p. 198).
La cultura domesticada, malgrat els esforços d’una gent que va creure en una altra Andorra i a qui el treball de Roser Porta ajuda a rescatar de l’oblit i a deslliurar d’aquella “olor de sofre” amb què van ser qualificats.
Títol: Olor de sofre. El Centre Cultural d’Andorra i els límits de la llibertat als anys setanta
Autora: Roser Porta
Editorial: Andorra
Lloc i any d’edició: Andorra la Vella, 2024
Nombre de pàg.: 204
Nota: Una versió reduïda d’aquesta ressenya es va publicar a la revista Serra d’Or, núm. 783 (març 2025), p. 65.
Pere Martí i Bertran (Professor i escriptor)
PUBLICITAT
PUBLICITAT