ACCESIBILITAT
26-06-2025 10:47
Subscriu-te gratuïtament i rebràs cada dissabte el nostre butlletí amb els articles d’opinió i notícies més destacades del nostre diari. Apunta’t ara!
Tot sovint es fan campanyes de conscienciació pública. Ja fa un temps que, protagonitzat per una dona amb aquesta condició des de fa més de 30 anys, se’n va fer una campanya amb el suport d’algunes associacions, però malauradament tot segueix igual. Aquí tenim el que deia aquesta persona, la Núria, que denunciava els obstacles quotidians a la via pública. Utilitzarem les seves pròpies paraules, utilitzades en entrevistes i campanyes de sensibilització, que es van fer en el seu moment.
El carrer és una pista d’obstacles permanent. Entre d’altres coses deia: “Fa 30 anys que no hi veig i, encara avui, sortir al carrer em genera estrès”. No és només la foscor: és la quantitat de trampes que hi ha al meu camí. Els bars posen rètols publicitaris exactament on hauria d’estar el bastó. Els comerciants deixen caixes d’embalatge i altres estris a les voreres. Les terrasses ocupen tota la vorera i ens obliguen a baixar a la calçada, amb el perill que això implica. I el pitjor? Que totes aquestes coses són il·legals, tal com mana el codi d’accessibilitat, però ningú les controla.
Punts clau d’aquesta denúncia o, mes aviat, manca de sensibilització.
1. Rètols i mobiliari urbà invasiu: Els rètols dels bars són com ganivets a l’alçada dels ulls».
2. Terrasses que ocupen el 100% de la vorera: Ens obliguen a caminar entre cotxes, i no tothom pot pagar un gos guia per evitar-ho.
3. Falta de senyalització acústica: Creuar un carrer sense senyal sonor és com jugar a la ruleta russa.
4. Desconeixement social: La gent no sap com abordar-nos. O ens ignoren o ens tracten com a invàlids.
Un resum del que cal millorar i com s’hauria de fer. Volem independència, no llàstima. Que es compleixin les lleis d’accessibilitat, que es retirin perillosos entrebancs, que es pregunti abans d’actuar. Això no és un favor: és un dret humà bàsic. El carrer és de tothom, però només és segur si tothom el cuida. Denuncieu els obstacles als ajuntaments. Una vorera neta salva vides. No en parlem aquí del seu estat, ja ho comentàvem dies enrere en un escrit difós per diferents mitjans de comunicació.
Recórrer 200 metres per una via plena de bicicletes mal estacionades és una cursa d’obstacles. El bastó s’enreda, el gos es bloqueja. I quan crides atenció, et diuen: Ho sentim, és que no hi ha lloc. Però si és el meu lloc! El lloc és per a tots! I una cosa més: no ens toqueu sense permís! Per ajudar-nos, pregunteu abans. Si ens preneu el braç sobtadament, ens desequilibreu. Pregunteu t’ajudo? i escolteu la resposta. És senzill: respecte i consciència.
Que tothom tanqui els ulls i surti al carrer. O es mogui per casa durant tres hores sense veure-hi. És tan senzill com això.
Aquestes paraules, resumeixen la necessitat essencial d’empatia. En el cas de les persones cegues o amb baixa visió, els obstacles urbans i les actituds socials poden convertir un simple passeig en una perillosa cursa d’obstacles. No es tracta només de normes, sinó de com la nostra consciència col·lectiva pot transformar l’espai públic en un lloc veritablement compartit.
Guia de bones pràctiques: Com podem ajudar? La participació ciutadana és clau. Aquestes accions simples fan la diferència: Comunicar-se amb respecte i eficàcia. Pregunti abans d’actuar: No assumeixis que una persona cega necessita ajuda. Aborda-la educadament: Bon dia, necessita alguna cosa?. Descripcions precises: En guiar algú, utilitza indicacions clares com: a la dreta hi ha un esglaó, en lloc de gestos o paraules vagues com: per allà!, o que et diguin per aquí no! Per aquí!. Cal identificar-se sempre: Si ets qui ofereix ajuda, presenta’t amb el teu nom i, per exemple, digues “t’ajudo a creuar el carrer”?.
Lliure tràns tothom: Mantenint passadissos lliures: els carrers amb bicicletes o cotxes mal aparcats ocupen l’espai vital per a la mobilitat amb bastó o gos guia. La solució? Distribuir les taules en una única fila i deixar 1,80 metres lliures a partir de la paret. Respectar els senyals tàctils: Les ratlles en relleu a les voreres son els paviments podo-tàctils, encaminadors per a les persones cegues. No hi posis cap objecte ni hi estiguis aturat.
Transport públic: Accessibilitat compartida. Parades identificables: Si veus algú amb dificultats per localitzar una parada, indica’n la posició exacta.
Informació auditiva: En autobusos o trens, no assumeixis que la persona sap on és. Informa de les parades o canvis de ruta. Moltes persones amb ceguesa s’han perdut per falta d’anuncis .
Solucions col·lectives: Disseny urbà i participació. La veritable inclusió requereix canvis estructurals: Cobrir les llacunes legals: fer complir les normes del codi d’accessibilitat que ha de complir tothom, tan les persones com les empreses i els estaments públics. El nom exacte d’aquesta normativa que regula tots els paràmetres d'accessibilitat a Catalunya és el Decret 209/2023, de 28 de novembre, pel qual s'aprova el Codi d'accessibilitat de Catalunya. Aquest decret desenvolupa la Llei 13/2014, del 30 d'octubre, d'accessibilitat . (Un altre dia en parlarem més extensament d’aquest codi).
Cal exigir el compliment. No n’hi ha prou amb grans campanyes publicitàries institucionals sobre les millores que s’han previst.
Al Parlament i Ajuntaments s’aproven lleis i no les fan complir, o no executen obres aprovades. S’haurien de fer complir aquestes lleis i executar aquestes obres.
Cal dissenyar les decisions escoltant l’opinió dels afectats, s’ha de preguntar a qui té problemes. Consultar i col·laborar amb persones amb discapacitat com dissenyar la mobilitat genera solucions eficients .
S’haurien de fer campanyes de sensibilització tals com programes educatius en escoles i espais públics per combatre mites com que... tothom amb ceguesa té l’oïda molt desenvolupada... o que no volen ser molestats.
Conscienciació i educació: Més enllà de les rampes i demés ajuts l’accessibilitat no és només física. Torno a dir: s’hauria de tenir empatia activa: Propostes com tancar els ulls i sortir al carrer simulen reptes diaris i fomenten la comprensió .
Xarxes de suport: Promoure grups veïnals que identifiquin barreres i proposin solucions als ajuntaments.
El gos guia facilita molt la mobilitat. No tots en tenim, però si fem servir el bastó blanc, que molta gent no sap respectar i ens barren el pas per les parets, que son la nostra guia. Als carrers hi ha tants elements que molts cops ens acabem quedant aturats. No ens deixen passar.
I no parlem dels semàfors: a Barcelona i rodalies menys del 40% tenen senyal acústic. Quan no sona, hem de preguntar a algú: Disculpi, el semàfor està verd?. Moltes persones ni responen. Sembla que ser cec et fa invisible.
CONCLUSIÓ:
És qüestió de civisme actiu, de qüestionar-nos com ocupem el que és de tothom, i de recordar que les persones cegues diem... “és molt cardat ser cec”.
PUBLICITAT
PUBLICITAT