PUBLICITAT
SANITAT PÚBLICA
21-11-2025 11:18
Darrerament fa la sensació que, al voltant del Consorci Sanitari de l’Alt Penedès i Garraf (CSAPG), tothom s’hagi tornat una mica boig.
I no ho dic per les urgències saturades o per les llistes d’espera eternes, que malauradament ja formen part del paisatge. Ho dic perquè sembla que s’hagi posat de moda una nova arma política: amenaçar amb deixar el Consell Rector cada vegada que algú vol marcar perfil o pressionar per aconseguir la seva quota de poder.
Es ven com la defensa “dels drets de la ciutadania” o “de les persones treballadores”, però si rasques una mica fa massa olor a politiqueria i a lluita per la cadira, vingui del color que vingui.
La cafeteria com a gran batalla… mentre les urgències s’enfonsen
El millor exemple l’hem vist amb l’anunci de Vilanova i la Geltrú d’iniciar els tràmits per sortir del Consell Rector del CSAPG arran de la reducció de l’horari de la cafeteria del Sant Antoni Abat.
Compte: no parlo de tancar la cafeteria, parlo de retallar hores de funcionament, que no és el mateix. Que la mesura s’hagi pres malament, sense diàleg i com a “punt informatiu” per dissimular, és greu i és legítim emprenyar-se.
Però em fa bastanta gràcia -per no dir una altra cosa- que estiguem discutint aferrissadament pels horaris de la cafeteria abans que per coses tan bàsiques com:
• Les urgències saturades de manera crònica.
• Les infraestructures al límit, amb hospitals que fa anys que estan en “fase terminal”, malgrat les reformes cosmètiques de xapa i pintura.
• Les llargues llistes d’espera que desesperen la població.
• La fuga de professionals perquè en altres centres els ofereixen millors condicions i projectes més atractius.
De cara a la galeria queda molt bé treure pit dient que s’invertiran “no sé quants milions” en reformes. De fet, fa quatre dies el mateix CSAPG anunciava un pla d’inversions de 42 milions d’euros per modernitzar Sant Camil, Sant Antoni Abat i l’Hospital Comarcal de l’Alt Penedès.
Sona espectacular… fins que mires la realitat diària de llistes d’espera, guàrdies impossibles i plantilla cremada, i et preguntes si aquests milions estan ben orientats o són, un cop més, més xapa i pintura sobre un esquelet vell.
No és només mala gestió local: el sistema ja ve tort
Aquí entra en joc la part menys vistosa però més important: com es finança la sanitat catalana.
A Catalunya es paga als hospitals amb un sistema basat en les famoses UME (Unitats de Mesura Estandarditzades). Resumint-ho molt: una UME equival més o menys a una alta hospitalària estàndard, ajustada per la complexitat del cas.
En teoria, el CatSalut compra activitat als hospitals:
• Es contracten X processos l’any, amb uns nivells de complexitat.
• Es paga una part fixa per contracte i una part variable en funció de l’activitat real.
Fins aquí, sona tècnic però lògic. El problema és que, segons els informes de la Central de Balanços i altres estudis, en la majoria d’hospitals el cost real per UME és superior a l’ingrés per UME. És a dir, fer activitat hospitalària surt sistemàticament a pèrdues, i després cal parxejar-ho amb programes i ajudes extraordinàries per poder quadrar els comptes.
Traduït per a tothom:
Si tens un hospital amb una cartera de serveis i una complexitat similars a les d’altres centres, pots estar pitjor finançat per com està muntat el sistema, no per allò que fas.
I si, a sobre, les teves infraestructures són velles, tens dificultats per atreure i retenir professionals, i et dediques a fer reformes parcials sense un projecte de conjunt, el còctel està servit.
La fusió no és el problema, la gestió sí (i el bloqueig de places també)
Jo no crec que el problema hagi estat la fusió de l’Hospital de Vilafranca amb els centres del Garraf per crear el CSAPG. Al contrari:
• Passar de ser una empresa sanitària petita a una estructura mitjana et permet oferir més complexitat, més cartera de serveis i ser més atractiu per retenir talent de km 0.
• El mateix gerent, quan es va presentar el Consorci el 2019, defensava que la fusió servia per mantenir els tres hospitals, compartir recursos i reduir llistes d’espera, i advertia ja llavors de la competència dels grans hospitals de Barcelona i de l’onada de jubilacions.
• Gràcies al paraigua del consorci s’han pogut tancar acords amb universitats i projectes docents i de recerca que, sent un hospital comarcal aïllat, costarien molt més d’aconseguir.
La idea de fons -fer xarxa per poder sobreviure i créixer- em sembla correcta. El que s’ha torçat és com s’està governant i gestionant:
• Decisions unilaterals que afecten directament el dia a dia d’usuaris i plantilles (cafeteria, centralització de serveis, canvis organitzatius) sense la participació adequada d’ajuntaments ni de la representació de les persones treballadores.
• Un Consell Rector poc plural, on només hi ha algunes forces polítiques, i altres partits denuncien manca de transparència.
• Denúncies del Comitè d’Empresa parlant de “greu crisi sanitària”, increment de llistes d’espera i fuga de professionals, especialment a l’Hospital de Vilafranca.
I, per si faltava combustible, tenim un altre front obert que gairebé no s’explica públicament: s’han paralitzat convocatòries públiques de places a tot el consorci perquè la RLPT de l’HCAP (la representació legal de les persones treballadores) va decidir -amb més o menys encert estratègic o jurídic- impugnar o denunciar totes les places que havien sortit a concurs.
Que la RLPT decideixi judicialitzar-ho tot pot entendre’s com a reacció a molts greuges acumulats. Però això no treu que el resultat pràctic sigui letal:
• Treballadors tensionats i amb places per cobrir.
• Inestabilitat per a professionals que podrien consolidar.
• Dificultat afegida per atreure talent nou, que veu l’hospital com un lloc bloquejat.
I aquí torna a aparèixer la mala gestió de la direcció: si has arribat al punt de tenir tota una oferta pública bloquejada, és que abans algú no ha sabut negociar, escoltar i buscar punts comuns per desencallar el tema. Ni la direcció del CSAPG ni Salut han demostrat la capacitat d’asseure totes les parts en una taula i sortir-ne amb un mínim consens. Això també és mala gestió, encara que no surti a les notes de premsa.
La moda del “me’n vaig del Consell Rector” i el risc de jugar amb la fusió
Un altre tema preocupant és convertir l’amenaça de sortir del Consell Rector en la darrera bala de cada batalla política local.
Una cosa és plantar cara quan es prenen decisions injustes. Això és sa. Una de ben diferent és utilitzar la sortida com a gest de cara a la galeria, sense explicar seriosament:
• Quin model alternatiu de governança es proposa.
• Com es garantiria un finançament millor que l’actual.
• Què passarà amb la coordinació territorial si cada municipi va per lliure.
En aquest context apareix ara la intervenció de l’alcalde de Vilafranca, que en una entrevista recent exigeix un pla d’inversió i de serveis plurianual per a l’Hospital Comarcal, amb visió de mig i llarg termini, i fa una crida a defugir dels partidismes i fer un front comú. Fins aquí, totalment d’acord: reclamar un compromís seriós i estable d’inversió és imprescindible.
El problema és l’afegitó: si aquest pla no arriba, l’alcalde obre la porta a plantejar-se revertir la fusió entre Alt Penedès i Garraf, és a dir, desfer el consorci si no es posen més recursos damunt la taula.
Aquí, sincerament, crec que hem travessat una altra línia d’“el món s’ha tornat boig”:
• Reivindicar inversió: sí, sense cap dubte.
• Condicionar el model de consorci a una mena d’ultimàtum (“o em dones el pla que vull o em replantejo la fusió”): és un disbarat si es fa només per marcar perfil, contentar egos o rascar dos vots més.
Plantejar desfer una estructura d’aquesta mida sense un debat tècnic seriós, sense avaluar l’impacte real sobre la cartera de serveis i sense una alternativa clara no és planificació sanitària: és jugar al pòquer amb el sistema sanitari de tot un territori.
Si cada ajuntament juga a “jo primer, lo meu i la meva foto”, al final qui surt perdent és tot el territori: Baix Penedès, Garraf, Alt Penedès i fins i tot part de l’Anoia.
El que necessitem: menys ego i més projecte sanitari de país
Des del meu punt de vista, el problema no és tenir un consorci gran. El problema és quin projecte de futur té, com es finança i qui el pilota.
En lloc de promoure la divisió i un cert municipalisme de campanar, el que toca és treure’s l’ego -sobretot l’ego de color polític- i remar tots en la mateixa direcció:
1. Un projecte sanitari potent per al Penedès i el Garraf
- Amb un nivell de complexitat i una cartera de serveis el més propera possible als nostres veïns de Barcelona.
- Que pensi en una població cada vegada més envellida i pluri-patològica, no en la foto del proper mandat.
2. Un pla de xoc real per a urgències i llistes d’espera
- Reforç immediat de plantilla on calgui.
- Revisió de circuits i temps de resposta.
- Coordinació real amb l’atenció primària i el sociosanitari, no només sobre el paper.
3. Transparència radical i auditoria independent
- Publicar dades clares d’activitat, finançament i resultats per hospital.
- Auditar a què es dedica cada euro, especialment en inversions i externalitzacions.
- Revisar si s’estan gastant diners en el que toca o si s’estan pagant favors a empreses afins.
4. Un pla seriós per retenir professionals
- Condicions laborals dignes, estabilitat i una veritable carrera professional.
- Projectes docents i de recerca atractius per a metges, infermeres, TCAI, TSS, etc.
- Facilitar que el talent local no hagi d’anar a Barcelona per poder créixer.
5. Desbloquejar ja les convocatòries de places
- Que direcció, Salut i RLPT s’asseguin seriosament a negociar i prioritzin l’interès del servei i de les plantilles per sobre del tacticisme.
- Buscar solucions tècniques i jurídiques per corregir el que no estigui ben plantejat… sense dinamitar tota l’oferta pública.
6. Reforma de la governança del CSAPG
- Més pluralitat política als òrgans de govern.
- Més veu per a les RLPT i per a la ciutadania organitzada.
- Menys decisions unilaterals i més corresponsabilitat.
Perquè una cosa la tinc claríssima: sense un gran projecte compartit, el Consorci es convertirà en un camp de batalla entre sigles, cafeteries, places bloquejades i rodes de premsa, mentre les urgències continuen col·lapsades i la gent espera mesos per ser atesa.
I aquesta pel·lícula ja l’hem vista massa vegades.
El que ens hi juguem no és qui mana al consorci ni qui es penja la medalla del proper titular.
El que ens hi juguem és si la sanitat pública del Penedès i el Garraf estarà a l’alçada del que la seva gent necessita els propers 25 anys.
Aitor Moreno, treballador del CSAPG
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT