PUBLICITAT
MOBILITAT
22-01-2026 18:07
En l’era actual de la connectivitat virtual i de la relativització de la necessitat de determinats desplaçaments arran de la pandèmia, ens trobem immersos en un col·lapse monumental per l’afectació de dues infraestructures físiques clau de mobilitat de Catalunya com són el servei de Rodalies i l’AP-7. Primera lliçó: la projecció que ens hem instal·lat d’un nou món on la connectivitat de les persones amb l’entorn (territori, feina, vida social, lleure, família...) serà eminentment virtual és, a hores d’ara, un miratge. És evident que el pes d’allò virtual cada cop és més gran, però no ho és menys que allò físic —les infraestructures de mobilitat— continua sent avui un factor determinant del desenvolupament econòmic, social i territorial.
El col·lapse recent de Rodalies i el tall de l’AP-7 no són accidents puntuals ni fets fortuïts. Són la conseqüència lògica i inevitable de dècades de decisions polítiques orientades a desinvertir sistemàticament en les infraestructures que sostenen la vida quotidiana de milions de persones a Catalunya. No és una hipòtesi: és una evidència empírica.
Ahir mateix, el ministre de Transports, Óscar Puente, reconeixia implícitament la magnitud del problema i l’insuficient nivell d’inversió històrica a Rodalies. El fet que l’Estat es vegi obligat a anunciar plans extraordinaris i inversions urgents és, en si mateix, una confessió política: el sistema ha estat abandonat durant massa temps.
No és només una percepció ciutadana. Entre 2015 i 2022, l’Estat espanyol només va executar a Catalunya un 35,1 % de la inversió ferroviària prevista.
En el cas concret de Rodalies, la inversió real va ser del 42 % del pressupostat, 25 punts per sota de Madrid.
És a dir, no només es pressuposta malament, sinó que ni tan sols s’executa el que s’anuncia.
La desigualtat és encara més crua si ampliem la perspectiva històrica. Entre 1990 i 2018, del total de 3.700 milions d’euros invertits a Rodalies a l’Estat, el 47 % va anar a Madrid i només el 17 % a Catalunya.
Aquest no és un desequilibri puntual. És un patró.
Les conseqüències d’aquesta política són mesurables. La xarxa de Rodalies de Catalunya registra aproximadament 10.000 incidències anuals, deu vegades més que les 1.000 de Cercanías Madrid.
Aquesta dada és devastadora: no parla de mala sort ni de fatalitat, sinó d’una infraestructura degradada per manca d’inversió i manteniment.
Mentrestant, el mateix Estat presumeix d’haver invertit 2.500 milions d’euros a Rodalies des del 2020. Però aquesta xifra, sense context, és enganyosa: arriba tard, és insuficient i no compensa dècades de desinversió estructural.
A més, el problema no és només la quantitat invertida, sinó la seva execució. Durant el primer semestre del 2024, l’Estat només va executar el 20 % del pressupost previst a Catalunya, mentre que a Madrid l’execució va ser del 57 %.
En altres paraules: quan hi ha diners, tampoc arriben.
Mentre Rodalies s’ensorra, l’Estat ha dedicat recursos colossals a l’alta velocitat ferroviària. Espanya és el país europeu amb més quilòmetres de xarxa d’alta velocitat, amb més de 4.000 km en servei.
El 2024, l’alta velocitat va transportar 46,7 milions de passatgers, una xifra notable però ridícula si la comparem amb els serveis de proximitat: les xarxes de Rodalies i Cercanías transporten centenars de milions d’usuaris anuals. Concretament a Catalunya, al mateix 2024 la xarxa de Rodalies del nucli de Barcelona va donar servei a 117’5 milions d’usuaris.
La paradoxa és brutal: el sistema que utilitza la majoria de la població és el que rep menys inversió.
El resultat és una política ferroviària orientada a la propaganda, no a la funcionalitat. L’alta velocitat serveix per construir relat d’Estat modern i nacionalisme ranci, mentre les infraestructures que sostenen la vida real de les persones es degraden.
Fins i tot la distribució del manteniment evidencia aquesta lògica: només el 16 % de la despesa associada a l’alta velocitat es destina al manteniment de les vies.
És a dir, l’Estat prioritza inaugurar quilòmetres d’AVE abans que garantir el funcionament del sistema existent.
Aprofundint en la comparació entre Madrid i Catalunya, qualsevol del conjunt de dades que s’utilitzin son especialment reveladores.
Madrid ha estat el principal receptor d’inversions en Rodalies, tant històricament com en execució real.
A més, la capital de l’Estat ha gaudit d’un desplegament massiu d’infraestructures viàries i ferroviàries que multipliquen alternatives de mobilitat. En molts trajectes, un ciutadà madrileny pot escollir entre diverses vies ràpides, autopistes, autovies i línies ferroviàries.
A Catalunya, aquesta realitat no existeix.
El tall de l’AP-7 ho ha evidenciat amb una cruesa gairebé pedagògica: una sola incidència és capaç de col·lapsar no només la mobilitat interna, sinó també la mobilitat internacional, ja que aquesta autopista és un corredor europeu essencial.
Això no és casualitat. És el resultat d’un model d’Estat radial que ha concentrat infraestructures a Madrid i ha relegat Catalunya a una posició subordinada.
En aquest context, és impossible no recordar episodis de la guerra bruta de l’Estat contra Catalunya. Les gravacions en què es podia sentir la frase “Nos hemos cargado el sistema sanitario de Cataluña” no són només una anècdota: són una declaració d’intencions.
La pregunta és inevitable: el col·lapse de la mobilitat catalana és només incompetència o és també una forma de violència estructural?
No cal imaginar conspiracions. N’hi ha prou amb observar els fets: infrafinançament crònic, execució pressupostària sistemàticament inferior, priorització d’inversions a Madrid, degradació de serveis essencials a Catalunya.
Tot plegat configura una realitat política: Catalunya paga com una potència econòmica, però rep infraestructures com una perifèria.
El col·lapse de Rodalies i de l’AP-7 no és un incident conjuntural. És un avís.
Un país que no pot garantir la mobilitat de la seva ciutadania és un país condemnat a la decadència econòmica, a la desigualtat social i a la pèrdua de competitivitat.
Catalunya no pateix un problema tècnic. Pateix un problema polític.
I mentre l’Estat continuï invertint en quilòmetres d’AVE per alimentar el relat d’una Espanya moderna, mentre abandona les infraestructures que fan possible la vida quotidiana de milions de catalans, el col·lapse no serà una excepció: serà la norma.
Perquè quan col·lapsa la mobilitat, col·lapsa el país.
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT