PUBLICITAT
MEMÒRIA HISTÒRICA
20-10-2026 7:57
Vols trobar més fàcilment les notícies d’Eix Diari a Google? Fes d’Eix Diari la teva font preferida a Google i no et perdis l’actualitat del territori.
El passat dia 10 d’octubre, l’Associació Garraf per la República, en companyia de dues amigues i un amic d’altres entitats, i de l’Asociación Mesa de Memoria Histórica distrito Latina de Madrid, vàrem dedicar tot el matí a visitar el Camp de Concentració de Miranda de Ebro (Burgos).
Allà, ens vam trobar amb una part de la nostra història amagada i pràcticament desconeguda. Dissortadament, no és la primera vegada, ni serà l’última. Que a Espanya haguessin 303 Camps de Concentració va ser, per a alguna de nosaltres, tot un descobriment.
D’aquells 303 camps, només d’un d’ells, el de Miranda de Ebro, queda alguna cosa, dels altres, no queda res. Es van desmuntar i es van diluint en l'oblit com el terròs de sucre en un cafè. No queda més que la informació que es va recuperant, poc a poc, d’arxius que es van obrint gràcies al treball incansable d’Associacions i investigadors.
Per sort, el Camp de Miranda de Ebro és una excepció. De les seves instal·lacions queden: una part del mur que separava la zona dels barracons; el terra original d’una de les garites de vigilància que rodejaven el Camp; el dipòsit elevat d’aigua, que es manté en peu perquè va anar quedant entre torres d’alta tensió, i el cost i dificultat per desmuntar-la, l’han salvat. A l’altra banda de la zona dels barracons, on eren els vigilants, resten un safareig en bon estat i l’estructura d’una caseta de guàrdies. Pot semblar poca cosa, de fet ho és, però aquestes restes són úniques i tot un patrimoni històric que ha estat inclòs en la llista de Bienes Protegidos del Plan General de Ordenación Urbana de la ciutat.
La història d’aquest Camp de Concentració s'inicia en el moment en què Franco demana col·laboració a Hitler i en resposta, el novembre de 1936, arriba a Espanya Paul Winzer, membre de la Gestapo i de les SS. Tenia la missió d’assessorar als feixistes revoltats, aplicant el model organitzatiu alemany en la creació d’una xarxa de presons i camps de concentració pels franquistes. La tasca principal d’aquest nazi, va ser la direcció i estructuració del Camp de Concentració de Miranda de Ebro, que es va inaugurar l’any 1937.
Es va construir en els terrenys de l’empresa Sulfatos Españoles, entre la via ferroviària Castejón-Bilbao i el riu Baya. Va ser el Camp de Concentració més longeu, estant operatiu des del juny de 1937 al gener de 1947. Les xifres són esgarrifoses: al llarg d’aquests anys, en les seves diferents etapes, el Camp va albergar més de 60.000 presoners de diverses nacionalitats, gairebé un centenar!!
En la primera etapa (1937-1941), va ser un Camp per a presoners republicans. Les seves condicions van ser les pitjors de tota l’historia del Camp, extremadament cruels: castigats i torturats; vivien en les pitjors condicions higièniques; amb absència de latrines i aigua corrent. Aquests presoners van anar sent traslladats, paulatinament, a presons civils o a batallons disciplinaris i els últims republicans van deixar el camp el 1941.
En la segona etapa (1940-1944), coincidint amb l’esclat de la II Guerra Mundial, els presoners van ser bàsicament dels Països Aliats. Eren ciutadans europeus (o d’altres continents però que vivien a Europa), que fugien de l’avanç alemany buscant la via espanyola de sortida cap a Portugal o Gibraltar, i que van ser capturats. En aquesta etapa, també van ser internats en el Camp presoners que havien format part de les Brigades Internacionals.
En la tercera i última etapa (1944-1947), que coincideix amb alliberació del sud de França, a l’agost de 1944, els internats van ser oficials i soldats alemanys, a més de col·laboracionistes que desertaven i buscaven refugi després de l’enfonsament el nazisme. Curiosament, en aquesta etapa coincideixen en el Camp presoners nazis amb presoners Aliats, però no van compartir ni instal·lacions ni condicions, dons els germànics van gaudir d'un tracte benèvol, arribant fins i tot a tenir permís per a passejar per la ciutat.
Finalment, el Camp va funcionar fins al febrer de 1947 i la custòdia dels presoners i refugiats que quedaven, va passar a dependre del Ministerio del Ejército, i les normes per alliberar-los, es van dictar en col·laboració amb el Ministerio de Asuntos Exteriores i el de Gobernación.
En la dècada dels 50, van ser destruïdes totes les edificacions del Camp (excepte les restes citades), per a instal·lar de nou un complex de l’industria química, que es manté avui dia amb els canvis que el temps ha anat portant, tant en la titularitat de la empresa, com en les instal·lacions.
Fins aquí la historia d’aquest Lloc de Memòria, d’aquest Camp de Concentració dissenyat segons el model nazi.
Passejant entre la via del ferrocarril i el mur de la química, mentre escoltava les explicacions de Lara, la jove investigadora local que ens va acompanyar, no era difícil imaginar i fins i tot, sentir, tot el dolor, el fred, la por, l’angoixa, la ràbia, la tristesa, la fam, la desesperació ... tot el que, de ben segur, van sentir els milers de presoners que van estar allí tancats. Em venien a la ment les fotografies de tants llibres, les imatges de tants documentals, de tantes pel·lícules... però sempre relacionat amb Camps de Concentració nazis, no dels de l’Espanya franquista.
Quan vam arribar al peu del dipòsit elevat d’aigua (l’única resta que es conserva intacta), vam compartir un altre moment intens i emotiu. En aquest lloc, el 1986 i coincidint amb el 50è aniversari de l'inici de la Guerra Civil, el Partit Comunista va posar un senzill monument d’homenatge, acompanyat d’una placa per part d'un col·lectiu polític local denominat "La Izquierda de Miranda”.
La placa de marbre incloïa la següent inscripció: A cuantos aquí estuvieron presos por defender nuestra libertad. Per desgràcia, avui pràcticament no es pot llegir, per haver estat vandalitzat brutalment.
En aquest monument, l’Associació de Madrid amb qui vam fer la visita, van fer una ofrena floral, vam cantar juntes i vam escoltar emocionades, el poema que va llegir una d’aquelles dones. Gairebé noranta anys després de la inauguració d’aquell Camp de Concentració, participàvem en un sentit homenatge.
Punt i apart, mereix el Centro de Interpretación del Campo de Concentración de Miranda, l’únic Centre sobre Camps de Concentració franquistes que hi ha a tot l’Estat. Extraordinari el treball de recuperació de la Memòria que estan fent. Els materials exposats, la informació recollida, les fotografies trobades gràcies a un treball incansable, que continua dia a dia, i que no sempre té el mínim suport necessari per part de les Institucions.
Darrere del Centre d’Interpretació hi ha el Jardín de la Memoria, un espai verd en el que es van plantant arbres d'espècies originàries de tots 'aquells països dels quals va haver-hi presoners en el Camp. Una preciosa manera de retre homenatge als homes que van ser empresonats en aquelles instal·lacions.
Ha estat, en conjunt, una visita que ha desbordat les nostres expectatives inicials i que resulta absolutament recomanable. Es cert que, la distància, no facilita anar-hi, però és un lloc a tenir en compte.
Van haver 303 Camps de Concentració a Espanya, dels quals no queden més vestigis que els poquets que han perdurat del de Miranda de Ebro i que ens permeten rebre tota una lliçó d’Història.
Val la pena visitar la pàgina web d’aquest Camp.
María Jesús Parra Sánchez
Associació Garraf per la República
garrafperlatercera@gmail.com
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT