CORRUPCIÓ PARTITS POLÍTICS
16-10-2016 19:34
Subscriu-te gratuïtament i rebràs cada dissabte el nostre butlletí amb els articles d’opinió i notícies més destacades del nostre diari. Apunta’t ara!
Més enllà de posar en evidència els draps bruts d'un PP que, tot i les declaracions fetes i les proves presentades, es disposa a governar aquest país de pandereta que s'anomena Espanya, el judici de la trama Gurtel ha tornat a treure a la llum aquella frase que en el seu moment llençà el president Maragall contra els escons de Convergència i Unió al Parlament de Catalunya: Vostès tenen un problema. I aquest problema es diu 3%.
Una frase que, pel que avui anem sabent en l’esmentat judici i en altres aventures periodístiques i judicials que protagonitza el Partit Popular, sembla que haurien pogut pronunciar molts portaveus d'aquell hemicicle -i d'altres de la resta de l'estat- tot adreçant-la a molts d'altres homònims seus. I que consti que la meva moderació natural m'impedeix utilitzar el categòric tots.
Però el que més sorprèn es comprovar com els percentatges, els modus operandi i l'organització jeràrquica i funcional de les diverses trames, son tan regulars. Tan homogenis. Pel que sembla, es tractava de buscar una empresa que treballés habitualment per l'administració. Reclamar-li el 3% de les factures (naturalment en negre) a canvi de l'adjudicació i tot garantint-li un preu final profitós. Directament o a través de revisions de costos o concessions d'altres prebendes o contractes menors igualment rendibles. I rematant la malifeta amb un repartiment de la mordida en base al elemental dos per un. Dos pel partit i un per mi que faig la feina. Curiosa coincidència que convida a deduir que la pensada no deuria venir d'un partit polític en concret, sinó d'una assessoria externa que, avui a un i demà a un altre, anava escampant entre els partits i els polítics aquell argumentari que Jaume Matas, en un dia del qual es deu haver penedit mil cops, va confessar a Jordi Évole. Explicant-li com l'entorn més o menys proper es qui comença a fer sentir al polític poc correspost i pitjor pagat per aquells pels qui treballa (sigui l'estat o el partit). Com aquest mateix entorn segueix pressionant, justificant que el polític o l’organització es busquin la manera de compensar-ho a través d’alternatives. Naturalment econòmiques. I com, per rematar-ho, acaba mostrant el camí per poder-ho aconseguir. Si cal, fent-li arribar un Power Point amb instruccions de com operar per no posar en risc al que, recordem-ho, s'enduia dos de cada tres euros que s'esfumaven entre factura i rebut. Al partit.
Perquè, naturalment, la sortida de les portes giratòries no donava ni dóna per tanta gent que es creia i creu autoritzada a reclamar un premi per la seva dedicació i, com els futbolistes, una garantia pel seu futur. Calia trobar altres vies.
El problema actual, pel que sembla, vingué d’una mancança del Power, que no donava instruccions sobre que fer amb aquell 1% que anava a parar a les mans privades. I que uns van dur a Suïssa d’amagatotis, mentre altres s’ho gastaven, sense control ni discreció, en dinars, vacances o, com en el cas de Rodrigo Rato, en art sacre. Ho demostra que hagi estat aquest costat per on la fiscalia hagi triat i remenat a l'hora de tirar de la manta i buscar acusacions. Això sí, previ el penediment (o venjança) d'alguns d'aquests intermediaris que segurament pensaven que aquella terra de Xauxa on havien viscut uns anys, havia de durar-los tota la vida. O que es van prendre malament que algú els tanqués l’aixeta d’un dia per l’altre. Si més no, és el que algun diu.
Però torno a insistir -i acabo. El que jo voldria saber és com es va generar tot plegat. Qui fou l’inventor de la malifeta. Son molts anys de veure al cinema com és sempre el mafiós qui posa els bitllets a la butxaca del policia per corrompre'l. Potser que comencem a pensar si no és possible que, algun cop, sigui el policia el que passa el platet o obre la butxaca.
Com son també massa anys de defensar que no tots els partits, els politics, les institucions, son iguals. Perquè, aplicant el vell axioma que defensa que, a igual problema, idèntica solució, potser tenim dret a començar a pensar que la frase de Maragall no estava del tot ajustada a la realitat. I que hauria d’haver dit: Vostès també tenen un problema. I aquest problema es diu 3%.
PUBLICITAT
PUBLICITAT