Day By Day - Hasta los Piiip

La vilanovina Joana Massó publica un llibre gràfic que reclama els drets de les persones amb mobilitat reduïda

Massó: “A partir d’il·lustracions expresso tot el que visc quan no em permeten viure en la societat com a altres persones”

La vilanovina Joana Massó publica un llibre gràfic que reclama els drets de les persones amb mobilitat reduïda. EIX

La vilanovina Joana Massó publica un llibre gràfic que reclama els drets de les persones amb mobilitat reduïda. EIX

La vilanovina Joana Massó, una jove il·lustradora i dissenyadora, publica el seu primer llibre gràfic d’autoedició, “Day By Day - Hasta los Piiip”, on tracta les diverses situacions amb les quals es troba diàriament pel fet de patir diversitat funcional. El 18 de setembre, a les 12 hores, farà la presentació oficial de l'obra a la llibreria A Tres Tintes de Vilanova i la Geltrú.

Què explica “Day By Day - Hasta los Piiip”?

Tinc una malaltia neuromuscular que es diu Atròfia Muscular Espinal (AME), tipus II. De petita he anat vivint situacions de discriminació, però no n'era conscient. A mesura que m’he anat fent gran, després de tot el que m’ha passat amb tan sols 23 anys, tant en l'àmbit social com per l'accessibilitat, ha estat plenament conscient d'aquesta discriminació. En el llibre, a través d’il·lustracions, tracto totes les situacions que visc diàriament quan no em permeten viure en la societat com a altres persones. Necessitava reclamar en un llibre gràfic tot el que em succeïa pel fet de tenir una diversitat funcional.

He estudiat Arts i disseny a l’Escola Massana de Barcelona. Pel Treball Final de Grau vaig tenir l’oportunitat de fer un projecte amb impacte social. Gràcies a això vaig poder fer el llibre “Day By Day - Hasta los Piiip”. El llibre és de caire sarcàstic, mostro la realitat amb humor. Plantejo un problema i; en forma de sarcasme, la solució. D’aquesta manera expresso com podria ser més fàcil la realitat per al col·lectiu.

Quin és el missatge principal?

El missatge principal és que les persones amb mobilitat reduïda, sigui pel motiu que sigui, siguem visibles. A través d’il·lustracions, que és un llenguatge universal, mostro la realitat del col·lectiu, tots els tabús que hi ha i les adversitats que vivim diàriament. Per exemple, una cosa tan normal i bàsica que és agafar l’autobús, per a nosaltres és un gran dilema. També vull reivindicar que no cal que formis part del col·lectiu per poder implicar-te i fer del nostre entorn un lloc apte per a totes les persones. Una persona que no veu o viu les situacions que nosaltres sí, no s’imagina el que ha de viure el col·lectiu.

Una de les il·lustracions interpreta l’ús erroni del llenguatge cap al col·lectiu. Per què creu que el context importa?

És un tema d’etiquetes socials. Jo mateixa em puc dir “tullida” o utilitzar un determinat llenguatge entre les persones properes a mi, perquè m’empodera com a persona, però si m’ho diu algú que no em coneix és un insult i està participant de la discafòbia. M’he trobat amb situacions on persones molt joves m’han discriminat. Crec que cada vegada els pares eduquen pitjor els seus fills amb etiquetes errònies cap al col·lectiu i això desencadena a la discriminació.

Mostra les barreres que es troben diàriament les persones amb diversitat funcional. Quines són les principals?

Els carres i els municipis en general no estan pensants per a les persones amb mobilitat reduïda. Cada dia em trobo amb barreres a la societat que m’impedeixen fer una vida normal. No puc passar per determinats carrers amb normalitat perquè em trobo amb molts obstacles. També estic exclosa quan vaig al cinema, no em puc sentir com una altra persona, ja que he d’estar sola i en espais incòmodes. El mateix passa quan vaig a un concert, a la platja, de compres i moltes més situacions.

També tracta els cànons de bellesa que s’han imposat?

Sí, considero que un cos que no es representa, és un cos que no és vist amb normalitat. La societat ha imposat només un cànon de bellesa, com si els altres cossos no existissin i no és així. Per exemple, el meu cos té asimetries, les persones em miren i tot és perquè a la societat no està normalitzat. Per altra banda, tampoc crec que s’hagi de normalitzar, sinó que s’ha de veure amb naturalitat. Estic cansada d’anar amb la meva parella pel carrer i que ens mirin perquè no entenen com una persona amb mobilitat reduïda té parella. És molt surrealista el que hem de viure totes les persones del col·lectiu.

Donat que el seu primer llibre ha estat un èxit. Ha pensat en un segon tema?

Sí, considero que a partir de l’èxit que ha tingut aquest llibre durant dos mesos d’estar publicat, he de fer d'altres. “Day By Day - Hasta los Piiip” és un llibre genèric que introdueix molts temes (llenguatge, barreres, cànon de bellesa i els temes socials) i la idea és fer temes concrets. Per exemple, parlar de la vida amorosa, què passa quan viatjo o altres adversitats.

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 1€ setmanal sense permanència. El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors.

Subscriu-te ara!


Articles d'opinió


Últims llibres recomanats

SUBSCRIU-TE

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 1€ setmanal sense permanència. El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors.

Subscriu-te ara! Al periodisme local