Santi Borrell trasllada i renova la seva instal·lació artística amb una nova mirada poètica sobre la vinya

El proper divendres 6 de juny a les 18.30 h s’inaugurarà a Vilafranca del Penedès la nova ubicació de la instal·lació artística “Ceps que cauen del cel”, una obra del poeta Santi Borrell que combina art, poesia i denúncia social. L’acte comptarà amb la presència de la regidora de Cultura, Àngels Dalmau, i tindrà lloc a la vinya de titularitat municipal situada al carrer Antic de Sant Martí, just davant de la piscina municipal.

L’obra, que es va presentar per primera vegada l’any 2022 amb el títol “Vinyes mortes vora el cel”, fa un gir conceptual amb aquest nou muntatge. Inicialment concebuda com una crítica directa a la crisi de la pagesia i un homenatge al poema de Josep Maria de Sagarra Vinyes verdes vora el mar, l’actual versió aposta per una lectura més poètica i universal, centrada en la bellesa, el cosmos i la contemplació de la natura.

“Ceps que cauen del cel” vol invitar a una nova mirada sobre l’espai, la natura i el temps, des d’una perspectiva poètica i transformadora. Segons Borrell, “les arrels que cauen del cel” evoquen la suspensió, el moviment del vent, les llavors i la connexió profunda amb l’origen de la vida.

L’estructura de l’obra es manté: una gran peça de quatre metres d’altura i cinc d’amplada, construïda en fusta, amb tres ceps morts suspesos en l’aire, que semblen penjar del cel. La força simbòlica d’aquestes figures apel·la a la realitat de la pagesia catalana, especialment dels viticultors del Penedès, que continuen patint els efectes dels preus baixos i la precarització del sector.

La instal·lació va comptar inicialment amb el suport de la Unió de Pagesos i es va estrenar a una vinya de la Granada. Ara, dos anys després, l’obra troba un nou espai a Vilafranca, i amb ell una nova lectura que aposta per recuperar les arrels, reconnectar amb la natura i imaginar formes alternatives de vida i relació amb l’entorn.

Amb aquesta nova ubicació i títol, Borrell reorienta el projecte cap a una dimensió més poètica i contemplativa, sense abandonar la crítica implícita a un model econòmic que asfixia la pagesia. L’obra convida l’espectador a aturar-se, mirar i repensar com ens relacionem amb la terra i amb la realitat que ens envolta.