El paradigma educatiu

Amb molta més força que la que pugui tenir qualsevol evidència, allò que realment configura la nostra explicació de qualsevol fenomen és el paradigma a través del qual observem la realitat. És quelcom semblant al software instal·lat, qualsevol input queda irremeiablement interpretat sota les seves lleis. Per això, els edificis mentals no cauen fets miques quan topen amb observacions que els contradiuen, sinó que perduren encara molt de temps fins que ja ha aparegut un altre paradigma capaç d’integrar aquests fenòmens molestos per a la teoria antiga. L’educació es basteix també sota paradigmes. Edificis d’idees que potser van ser útils en algun moment, però que la història ha superat sense haver aconseguit encara enderrocar-los. I allà s’estan, fent més nosa que servei però formant part durant dècades de l’establishment intel·lectual i del modus vivendi de molta gent, com el del catedràtic que en ple segle XX va publicar un refutació de la relativitat d’Einstein en un perfecte llatí escolàstic.

Sota el paradigma educatiu actual existeixen impossibles. De la mateixa manera que al segle XII era impensable que un planeta no descrivís un cercle, avui dia és impossible que una llei educativa apel·li a la responsabilitat del jove o de la família en la seva educació. És impossible establir uns criteris clars de mínims per etapes, molt menys encara per cursos, perquè l’aprenentatge ha d’adequar-se al ritme de l’alumne i això és un dogma, una paret mestra de l’edifici, com si efectivament existís un ritme personal inamovible que no depengués del ritme imposat. El paradigma actual creu fermament en aquesta constant personal tot i que no és sustentada per cap observació empírica.

Tant se valen les evidències sobre el rendiment en davallada dels alumnes a tot el món; no aconseguiran desmuntar el sistema mental imperant fins que no hi hagi un paradigma alternatiu i encara llavors haurà de vèncer tota mena de resistències. El problema gegantí és donar a llum aquest nou paradigma. La llista d’obstacles és formidable, digna d’una epopeia homèrica, sobretot, perquè molta gent creu que està innovant quan només està repetint esquemes que tenen més d’un segle d’antiguitat. La conselleria haurà de fer un munt de coses més que demanar un retorn a la lletra i un apartament de les pantalles. Haurà d’aconseguir refer l’autoritat (que no l’autoritarisme) del professorat, haurà de fer-los costat de manera més evident, haurà de reescriure un currículum que tingui sentit, haurà de revaloritzar els títols i no regalar-los com passa amb els de nivell de català a quart d’ESO. La llista seria molt més larga.

Però companys, siguem positius, s’ha donat una passa i val més una passa que res. Qualsevol camí, per llarg que sigui, comença amb una passa.