Klaus Stroink: “Ens estimàvem massa com per continuar treballant junts”

Després de posar punt final a l’aventura de Stay Homas aquest gener de 2025, Klaus Stroink fa balanç vital d’un trajecte musical i emocional que va començar en un terrat durant el confinament i va acabar als escenaris més grans del país.

Per a Klaus Stroink, un dels tres membres de Stay Homas, el final del grup no va ser un comiat traumàtic, sinó una decisió necessària. “Ens estimàvem massa com per continuar treballant junts”, resumeix amb honestedat en una conversa íntima amb Marina Prados per a Club Drama. El que va començar com una aventura creativa enmig del confinament, amb cançons nascudes des del saló de casa, va esdevenir una màquina musical d'èxit... i també d’esgotament.

“Hi havia una pressió emocional constant, un WhatsApp sempre actiu, una empresa a gestionar, decisions musicals i extramusicals cada dia. Al final, la nostra amistat es va veure afectada”, reconeix. Per això van decidir aturar-se. No per desencant, sinó per cuidar-se. “La nostra feina és creativa. Si quedes a fer temes i estàs malament, es nota. I el públic també ho nota.”

El darrer concert, recorda, va ser com un trencament de parella: “Sabíem que era el millor, però igualment vam plorar molt.” Ara, cadascun dels tres segueix el seu camí. Amb espai, amb silenci, i amb la voluntat de recuperar aquella amistat genuïna que va ser l’origen de tot. “Perdre dos amics de cop es nota molt. La idea és no perdre’ns.”

Stroink no té pressa per tornar. Després d’un temps intens i accelerat, diu que gaudeix del silenci i de no tenir cap compromís als calendaris. “Estic aprenent a dir que no. A permetre’m estar tranquil, sense produir, sense planificar.” El repte ara és saber si al setembre voldrà ser professor, començar un projecte nou o deixar la música. “Fins als 25 anys deia que sí a tot per por a no tenir feina. Ara vull aprendre a fer les paus amb el buit.”

Però no tot és incertesa. Stroink té clar que, si torna a fer música, haurà de reconciliar-se amb el risc de fer el ridícul, d’agradar o no. “Si torno a fer música, potser a algú li farà cringe. Però el que tinc clar és que no em donaré cringe a mi mateix. Si jo i la meva mare estem contents, ja em val.”

La indústria musical, diu, l’ha desil·lusionat: “Tot està muntat perquè hagis d’estar sempre present, treure discos constantment, fer gira... És molt difícil sortir-ne.” I Stay Homas va saber fer-ho. Van decidir parar abans que la màquina els devorés. “Vam estimar-nos prou com per saber marxar a temps. Això també és èxit.”

Ara, el futur és una pàgina en blanc. Però Klaus Stroink, fidel al seu esperit curiós i intuïtiu, confia que la vida li posarà alguna cosa al davant. I si no, ja la buscarà. Perquè, com ell mateix diu, “al final, tots ens mereixem fer el nostre pròxim pas des de l’autenticitat i no des de la por.”