Àlex Pereira: humor, vocació i resistència d’escenari

Àlex Pereira Gonzàlvez torna a Vilanova i la Geltrú, no només com a veí, sinó com a artista madur que fa balanç d'una trajectòria intensa, eclèctica i fidel a si mateix. En una conversa amb Marina Prados al Teatre Principal —l’escenari on va debutar amb Boscos Endins ara fa més d'una dècada—, Pereira repassa un viatge vital que comença amb els Pastorets, passa per l’Institut del Teatre i arriba fins als grans escenaris de Catalunya.

Pereira es defineix com a actor “de formació”, però reconeix que la seva activitat principal és l’escriptura. “És a la que dedico més hores, tot i que és la que menys em dóna per menjar”, confessa amb ironia. El seu humor, precisament, és un dels trets que millor el caracteritza, tant en escena com en la vida. “És una eina que m’ha ajudat a sobreviure, a gestionar tensions i connectar amb la gent”, afirma. Una mena de defensa i brúixola a la vegada.

L’actor recorda amb afecte i lucidesa els seus inicis a l’institut Manuel de Cabanyes i les primeres experiències escèniques que el va empènyer a deixar la carrera de Ciències Polítiques i apostar-ho tot per l’actoralisme. “Va ser un salt al buit, però sentia que m’hi jugava molt. Vaig fer les proves a l'Institut del Teatre amb la sensació que era allà o res.”

L’experiència a l'Institut del Teatre, però, va tenir llums i ombres. Pereira parla obertament de la disciplina i l'exigència que hi va trobar, però també del malestar, els abusos de poder i la pressió institucional. “Va haver-hi un moment en què em vaig plantar i vaig presentar una queixa formal. Ara, amb perspectiva, penso que vaig fer bé.”

Malgrat els obstacles, l’actor ha construït una carrera polièdrica: combina la docència amb la creació escènica, la direcció i la televisió. “El més difícil és fer encaixar projectes molt exigents, amb equips i dinàmiques molt diferents, dins d’una sola vida.”Però ho compensa amb entusiasme, curiositat i una capacitat poc comuna per reinventar-se: “Si alguna cosa no m’agrada, em costa molt tornar-hi l'endemà. He de connectar-hi, ha de tenir sentit per mi.”

Quan pensa en aquell jove que va pujar per primer cop a l'escenari del Principal, Pereira només li diria dues coses: “Confia. I quan sentis que l’has de liar, liala.” Una consigna que resumeix el seu caràcter i el seu compromís amb una manera de viure i fer teatre que no busca premis ni grans èxits, sinó poder compartir una mirada pròpia amb el món.