Teresa Costa-Gramunt: “La fe en la humanitat no impedeix veure les seves misèries”

Un bri d’esperança, una crida a la reflexió en veu alta, una reivindicació de la paraula i una meravella de metàfores, que recullen experiències, protestes i propostes, es reuneixen en el nou poemari de Teresa Costa-Gramunt, “El somriure de l’esfinx” (Pagés Editors, 2018). Una obra en sis actes, on la paraula, les imatges i els seus significats es rebel·len entorn del paisatge i la poesia; la vida i la poesia; la filosofia i la poesia; l’art i la poesia.

De Zambrano a Hersch i entre Hölderlin i Vinyoli -les cites que obren el poemari- Teresa Costa-Gramunt explora vivències, conceptes i profunditats, en un espai que coneix, la filosofia, la mitologia i les essències que, en definitiva, representen allò que més ens qüestionem: la vida.  En un recorregut que neix de la provocació, a través del pròleg de l’autora -que ens convida a pensar en els possibles sentits de la poesia- el poemari creix, en un camí que arrenca de la terra i, poc a poc, defineix un màgic itinerari, on les dones, la vida i l’encarnació del pensament en una imatge, esdevenen un jardí on tot és possible. Des de la irreverència respecte d’episodis bíblics, la confessió de les incerteses i de les esperances, la poeta inclou en el seu periple referències al món clàssic i els seus misteris, per fortuna ara convertits en metàfores. Doncs, la història que ens han pogut explicar, tenim la sort de saber interpretar-la. “No es pot ser dona i no ser feminista”, confessa. Poemes com ‘La deixeble’,  i ‘Les dones de Plató’, suposen tota una declaració, que més enllà de les intencions, desvelen una ferma mirada a les profunditats del sentit de les coses... aquelles que esdevenen protagonistes de diàlegs, mites i ara poemes. Teresa Costa-Gramunt aconsegueix provocar tendresa, dolors, rebel·lió, nostàlgia i finalment l’esperança, arrel d’un somriure inèdit. El somriure que neix de l’hermetisme d’una esfinx i es mostra en la mirada d’un infant. La vida i la mort acaben trobant un espai en comú, en un moviment harmònic, que esdevé una dansa, tota una al·legoria a la vida a través del seu paisatge i dels seus poètics miralls.

Cada vers i cada paraula són un repte a l’atzar. Costa-Gramunt escull els significats, els ritmes, la conjugació de cada temps i de cada racó, per esquitxar damunt de l’existència i reclamar, amb força i vitalitat, la necessària mirada a l’univers de la poesia. I en la mirada, un racó predilecte: el Garraf. “Una muntanya màgica”, a qui dedica els primers poemes. I de la terra a la pedra. I de la pedra, un somriure, perquè la pedra és dura, però és vida.

“El Somriure de l’Esfinx” es presentarà a la tardor arreu del territori, i a Barcelona amb Marta Nadal, Comissària de l’Any Maria Aurèlia Capmany. Abans, una bona recomanació és fer-ne lectura, gaudir i viatjar al costat de l’autora, en un periple vital, no exempt de provocacions.