Ceràmica

El buit. Homenatge a la ceràmica popular

A partir de l’observació de sis peces ceràmiques procedents de l’antiga tradició terrissera del Vendrell, aquests artistes han elaborat el seu treball creatiu al voltant de la idea del buit

El buit. Eix

El buit. Eix

Des del 15 de juny passat i fins al 10 de setembre de 2021, a la Sala Portal del Pardo del Vendrell es pot gaudir amb la visita d’una exposició singular: El buit. Homenatge a la ceràmica popular del Vendrell. Hi participen: Camil·la Pérez Salvà, Enric Llevat, Madola, Maria Bosch, María Eugenia Manrique i Nu Díaz.

A partir de l’observació de sis peces ceràmiques procedents de l’antiga tradició terrissera del Vendrell, aquests artistes han elaborat el seu treball creatiu al voltant de la idea del buit, l’espai que en la seva receptivitat fa de contenidor d’algun element com ara l’aigua en el càntir mariner que presideix l’exposició. Aquest càntir, una peça de museu per la seva antiguitat i mides notables (29cm x 38cm), servia per tenir reserva d’aigua potable a la barca quan se sortia de pesca.

En la nostra cultura occidental, el concepte de buit no resulta tan familiar com ho és en la cultura oriental, que li és propi en tant que fruit de les antigues filosofies de Lao Zi, Zhuang Zi i Confuci, i del budisme, sobretot del budisme zen. La nostra generació es va acostar a la idea del buit, en aquest cas en la pràctica de l’art, a través de llibres com Textos de estética taoista, de Lluís Racionero, El llibre del te, d’Okakura Kakuzo i Elogi de l’ombra, de Junichirô Tanizaki, per posar exemples de lectures que en algun moment ens introdueixen en el concepte de buit com a potència, com a matriu, com a espai de la possibilitat i de la receptivitat i, encara, com a ser en el no-ser, del qual, per cert, en parlava un místic del segle XIII, Mestre Eckhart, que en els seus sermons escrivia que el no res ja era Déu.

Al llibre al voltant del te, que abans de convertir-se en una beguda era un remei, escriu Kakuzo: «Un estranger s’admirarà, sens dubte, que puguem fer tanta fressa al voltant de no res, quina tempesta al voltant d’una tassa de te!» I és que hi ha tot un món, al voltant del te (també pel que fa a l’art ceràmic), com hi ha tot un món al voltant d’una peça ceràmica en el seu existir útil, i que ara ha servit d’inspiració per a les peces ceràmiques i pintures que s’exposen a la Sala del Portal del Pardo del Vendrell.

«És el buit que genera infinites possibilitats, el buit que és el principi de totes les coses», diu Camil·la Pérez Salvà a l’hora de presentar les seves peces ceràmiques en un perfil que es mou, gràcil, al voltant d’un espai-eix invisible. Quan la ceràmica va entrar força en desús en l’àmbit del quotidià, la ceràmica va començar un camí en paral·lel, artístic, que en el cas de Madola (Maria Àngels Domingo Laplana) és un camí de retorn a unes formes que recorden les crateres gregues: «record d’unes formes maternals», diu la ceramista, afirmació que lliga amb les pintures de Nu Díaz titulades precisament «Matriu», així com lliga amb les peces de Maria Bosch, que ha treballat en unes peces amb «el buit com a element dinàmic, amb diferents plans i possibilitats». Amb una instal·lació que presenta unes campanes de vidre arrenglerades dins de les quals s’hi exhibeixen unes petites peces que evoquen les formes de pedres foradades i fòssils, Enric Llevat dialoga amb la idea del buit des de formes orgàniques preservades en el buit d’una campana de vidre. En traços cal·ligràfics, «moviment gestual que parla dels elements terra, aigua, foc i buit a través d’ells mateixos, amb el càntir central», és la proposta artística de María Eugenia Manrique: un cant a l’ofici de la ceràmica tradicional que ens ofereix espais per contenir la vida a través dels seus elements.

«Occident comprendrà o provarà de comprendre Orient?», es pregunta Okakura Kakuzo. Mirant aquesta exposició sobre el buit com a concepte del que és no sent, i sent en el que s’ha d’imaginar, ens acostem a l’esperit original de l’existència, tant a Orient com a Occident, que tan bé queda expressat en les paraules de Zuang Zi que en el seu discurs recull Enric Llevat: «Qui arriba a la seva virtut originària s’identifica amb l’origen de l’univers i, amb ell, amb el buit». O amb la gran Matriu, la mare de tot, tot en l’existència té mare. Contemplant qualsevol de les peces ceràmiques tradicionals es fa present la potència generadora de la vida alhora que la receptivitat per contenir-la. Sis artistes de reconeguda trajectòria artística han recreat aquest concepte, tan real com simbòlic, a través de les obres exposades a El buit.

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!



Articles d'opinió


També et pot interessar

SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!