Jo, que no he conegut els homes

Le Monde – «És admirable que un llibre amb un detallisme psicològic propi d’un malson provoqui en el lector sensacions tan intenses.» Le Nouvel Observateur – «Suggereix l’obra d’un Kafka femení.» L’Express – «Amb aquest relat commovedor sobre la recerca d’alguna cosa que s’escapa, escrit amb la força d’una imaginació profundament original, fantàstica i, a la seva manera, inquietant i terrible, Jacqueline Harpman signa una obra magnífica.» Le Quotidien – «En aquesta novel·la Harpman diu tot el que es pot dir sobre la dignitat i la dificultat de mantenir la humanitat quan ens enfrontem al patiment.» The New York Times – «Una novel·la postapocalíptica fascinant, per comprendre què vol dir tenir una vida pròpia. Un petit miracle.» Times Literary Supplement – «Una experiència consistent i apassionant.» Lucy Scholes, The Times – «Una novel·la que et transporta a un terreny filosòfic molt interessant. Aquesta reflexió enigmàtica i melangiosa narrada per una veu convincentment alienada, freda i senzilla, és sorprenentment fascinant.» Megan Hunter – «Una evocació brillant d’un món que pren vida amb esperança i dignitat enmig de la crueltat i l’alienació. Un testimoni inoblidable.» Library Journal – «Escrita amb cura, aquesta és una novel·la extraordinària i que convida a una reflexió profunda.» Booklist – «Bellíssimament escrita.»

Jacqueline Harpman (1929-2012) és una escriptora i psicoanalista belga d’origen jueu. La seva vida va quedar marcada de jove per la invasió nazi del país, fet que va obligar la seva família a fugir a Casablanca fins que es va acabar la Segona Guerra Mundial. Va exercir de psicoanalista fins que es va morir. Va publicar la seva primera obra l’any 1958, però al cap de vuit anys va deixar d’escriure; va reprendre la carrera literària vint anys més tard i va arribar a publicar quinze novel·les, que li van reportar nombrosos premis literaris, incloent-hi el Médicis l’any 1996.

Sophie Mackintosh és una escriptora britànica nascuda al sud de Gal·les l’any 1988. Ha publicat narrativa, assaig i poesia en mitjans com Granta, The White Review, The Guardian, The New York Times, TANK i The Stinging Fly, entre altres. Els seus relats han guanyat els premis White Review i Virago/Stylist. La seva primera novel·la, The Water Cure, ha estat nominada al premi Man Booker i ha obtingut el premi Betty Trask. L’any 2020 la revista Vogue del Regne Unit l’ha seleccionat com un dels «rostres que definiran la dècada que comença».

Anna Casassas Figueras, llicenciada en dret, va exercir d’advocat a Figueres durant set anys fins que ho va deixar per dedicar-se exclusivament a la traducció literària del francès i l’italià al català. Ha rebut el Premi Mots Passants de la Universitat Autònoma de Barcelona per la millor traducció publicada el 2009 pel llibre, escrit originalment en francès, Manuscrit trobat a Saragossa, de Jan Potocki (Quaderns Crema), i l’any 2010 obté el Premi Vidal Alcover de l’Ajuntament de Tarragona pel projecte de traducció d’El sopar de cendra, de Giordano Bruno (Edicions de 1984, 2014). L’any 2016 obté el Premi Trajectòria atorgat per l’Associació d’Editors en Llengua Catalana.