La Vila vella

Cada dia vaig a fer el regular tomet que recomanen els metges: surto cap a la Geltrú pels carrers que deurien ser la volta de la muralla. Pel carrer del Pont entro a la Vila vella: pel Palmerar de Baix, plaça Llarga, carrer Major (on els dies de calor, que enguany han estat la majoria, a l’hora que jo hi passo sol circular-hi un ventet refrescant d’Est a Oest, que també és la direcció del carrer. Aquests carrers de la Vila són poc transitats, hi circulen els seus veïns, que no són gaires, més algú que va per feina; són bona companyia per passejar-hi. A vegades trobo algun  conegut, aleshores la fem petar una estoneta: sovint la conversa cau pel cantó de la bona conservació dels carrers i les cases que els limiten. Al llarg d’aquest trajecte hom pot observar edificis alçats en segles anteriors, hi trobem portes on la dovella llueix dates ben reculades, 1600 i 1700, o sigui 3 i 4 segles enrere; no ens desperta una certa emoció caminar pel davant d’una casa que ha vist passar vilanovins durant més de 3 segles?.

Si bé en un passat no gaire llunyà tot el barri va patir un cert abandonament per part dels veïns, avui podem convenir que en l’actualitat la despoblació s’ha aturat i que, així com fa uns anys la ‘moda’ era tombar la façana vella i aixecar una ordinària paret de totxana amb forats per les finestres, avui puc adonar-me que, per sort de tots, s’ha aturat la salvatgia d’una suspecta modernitat barata. Avui alguns dels nous (i potser també dels vells veïns) dels carrers de la Vila vella s’han adonat de la qualitat física i estètica de les velles façanes, recuperant, amb respecte, l’aspecte que havien tingut en el passat. Una mostra, de la qual tots plegats haurien d’estar ben agraïts. Vull exposar-la amb aquestes quatre fotografies: la portalada de la vella casa de la Vila, a la plaça Major (Pau Casals), unes façanes ben endreçades del carrer Sant Pere, i dues portalades del carrer Nou de la Vila (escric carrer Nou de la Vila, perquè a Mar també tenim un carrer Nou).

Bé, ja està tot dit. Abans d’acabar, però m’agradaria suggerir que aquests esforços dels veïns haurien de tenir un cert reconeixement per part de qui correspongui.

Un altre dia m’entretindré en la vergonya del caduc palau dels Marquesos de Samà al carrer Major, i també sobre els guarniments amb què adornen les cantonades de la ciutat les milionàries companyies telefòniques, i altres gàngsters.