Fent un segon pas endavant i rectificant el primer que varen donar el 2014 quan varen instaurar el segell "fet a casa" (un dibuix d'una cassola amb teulada) que es podia posar en aquells plats de la carta fets al restaurant que el xef volia posar en valor enfront dels cada cop més abundants plats reescalfats o elaborats a partir d'ingredients o components preparats per altri. Un pas que ara sembla que volen rectificar, ja que després d'uns anys de discussió sobre el concepte "producte en brut" o ingredient, van acabar incloent-hi els productes congelats, amb l'excepció de les patates fregides, i desvirtuant-ne el significat. Però la norma tenia, a més a més, un segon defecte. No era obligatòria i, per tant, la seva informació resultava poc rellevant.

No fa gaires dies, la ministra francesa de petites i mitjanes empreses, comerç, artesania i turisme, Olivia Grégoire, ha anunciat que estan estudiant donar-li el tomb al plantejament actual, obligant als restauradors a indicar en les seves cartes quins plats no estan elaborats per ells en el mateix establiment.

Ara, sembla que tot plegat anirà al Parlament francès per definir les diverses modalitats que podria tenir la referència i, sobretot, obrir un període de reflexió sobre els mecanismes de control - la mare dels ous - que han de poder convertir l'absència de la menció "No fet a casa" en un certificat de garantia i qualitat pel consumidor que demani el plat a l'establiment. Donar transparència a l'elaboració.

El repte no serà fàcil d'entomar i acceptar. L'estructura "en arbre" d'alguns restauradors, amb magatzems de manipulació en un lloc, cuines centrals en un altre i, finalment, establiments o franquícies a peu de carrer, ha demostrat -no pel consumidor, és cert- alguns aspectes positius que la fan llaminera. Canviar-ho, obligant a dir que allò que ofereixes no està fet allà mateix, pot interpretar-se com una forma de desmerèixer la teva obra.

Però, com ens hem cansat de dir durant molts anys, al final, qui parlarà i dirà si anem bé o malament, serà allò que el client es du a la boca i la sensació que li deixa. O no era això la gastronomia?