Aquell procés familiar de creació gastronòmica que arrencava amb el brou i la bèstia rostida de la diada del 25 de desembre, seguia el dia de Sant Esteve amb els canelons preparats amb les restes de la bèstia rostida després d'exhaurir les reserves de brou amb galets, i es rematava amb les verdures i carns escorregudes del brou, degudament passades per la paella, que tancava l'esmentat "cicle de Nadal".

Però aquesta successió de plats i preparats no era única. Quan arribava la Festa Major o algun aniversari assenyalat de la família, el procés es repetia. Probablement imitant, amb la natural adaptació, aquells grans banquets medievals on la gent passava tot un dia (o més) asseguda a taula i degustant els plats que sortien de la cuina un cop reelaborades les restes dels plats anteriors. Allò que, des de fa molts anys, fou batejat com "banquet" i d'on varen sortir molts altres plats al marge dels esmentats canelons. Només cal recordar les croquetes, els trinxats, les escudelles barrejades, els remenats d'ou o els flams salats i similars.

Avui, no ens enganyem, aquella tradició familiar està derivant cap a altres camins. Els canelons cada cop en fan menys a casa i amb les restes d'un rostit generós. La seva fàcil conservació i la tendència a la mandra dels cuiners casolans del segle XXI, van deixant lloc a les safates comprades d'aquests preparats que passades pel forn, recorden els temps de l'àvia. El brou arriba als fogons cada cop més preparat, només esperant la incorporació de la pasta per aportar a taula un primer plat calent.

No seré jo qui critiqui la tendència de la gent a facilitar la feina de la cuina a càrrec de la feina de les "fabriques de menjar". Però correm el perill de, penjats cada cop més del menjar preparat, perdre aquells sabors i textures de la nostra joventut/infància i conformar-nos amb un preparat mediocre però prou ben dissimulat com fer-nos passar el bou per bèstia grossa.

Després, no ens queixem.