No em refereixo al que habitualment pren la forma d’una recepta en la qual el vi figura com ingredient més o menys important. Ja hi ha milers de llibres que parlen del tema.

Em refereixo al vi “cuinat en solitud”, en companyia com a molt d’unes quantes espècies més o menys testimonials i durant aquests mesos de fred que vivim, ajudant a recuperar la calor del cos després d’una passejada pel fred. Allò que alguns defineixen com a “vi cuit” o “vin chaud” en el cas dels francòfons.

No té una recepta concreta com els nostres plats, però sí que té un esquema comú. Un vi que, com si fos l’aigua dels nostres brous, cou amb espècies i productes saboritzants i aromatitzants que l’hi afegim abans de dur-lo al foc una estoneta.

Les receptes són, per tant, moltes i molt variades. I ningú se’n pot atorgar la paternitat. Els entesos diuen que cadascú ha de buscar la seva recepta. Perquè, certament, hi ha ingredients que quasi tothom busca com ara la canyella, el sabor de la qual recorda l’hivern i, per tant, és imprescindible. Al seu costat, el gingebre, l’anís estrellat i el cardamom sovintegen, una mica més que la nou moscada o fins i tot que la vainilla. Però, com en els plats amb què ho comparàvem, no tot són espècies. El gust àcid dels cítrics i la dolçor del sucre o la mel també poden tenir el seu moment de glòria en la combinació.

La comparació amb els plats de cuina em serveix per proposar-vos que busqueu la vostra recepta. El vostre toc. El vostre “vi cuit”. Amb paciència i també amb constància. Començant tot escalfant un vi de qualitat contrastada amb només tres o quatre espècies que intuïu plaents. A partir d’aquí, varieu, augmenteu o reduïu els ingredients mentre n’ajusteu les quantitats. I quan arribeu a una combinació plaent per vosaltres, apunteu-la a la llibreta dels secrets. Per impressionar als vostres amics el dia que vinguin a casa enfredorits o tristos i vosaltres els oferiu el secret de la vostra felicitat.

I recordeu que hem parlat de vi cuit, no de vi evaporat per l’acció del foc. La infusió que fem no està pensada per temperatures altes que portin a l’ebullició. Per això ja tenim les sopes bullides.