Crida desesperada. Estem al límit

Sempre hi ha qui es passa de llest.

Sempre hi ha qui intenta escaquejar-se.

Sempre hi ha qui procura pagar menys del que li toca. Generalment tothom.

Sempre hi ha que, sabent que els altres paguen, deixa de fer-ho, perquè un entre molts gairebé no es nota.

Sempre ens raca haver d’amollar la pasta.

Sempre retardem el màxim el desembutxacar els diners per pagar el deute contret.

Sempre sembla que ens arrenquin el queixal quan arriben determinades factures.

Aquesta crida registrada en el cartell és una clara mostra de que la morositat és imperant en algun sectors de la societat. El cert és que aquesta voluntat decidida de no pagar, d’aguantar fins el límit del raonable el pagament dels deutes sembla que a nivell de la societat ha disminuït, tot i que encara té una presència força alta a tots els àmbits.

Bona notícia i sobretot en casos com el que es desprèn de la crida pública de la presidenta d’aquesta comunitat. És una crida gairebé suplicant d’algú que sap quines obligacions té de pagament i no les pot complir per l’actitud, una mica diguem-ne sense cap pensament capciós, “despistada” de la comunitat que fan ús de l’aigua.

O es paga o la cosa es complica.

Si no es paga la factura de l’electre, s’acaba l’aigua.

Perquè entenem que el propietari de la font de l’aigua no està disposat i, amb raó, a assumir el cost del deute que sembla que va creixent.

La caixa buida.

Factures per pagar.

Res de nou, res que no hàgim vist masses vegades.

Nois, a veure si ens posem les piles i paguem que amb el temps que corren quedar-se sense aigua no és cap ganga. És incòmode i poc higiènic.

Intuïm que aquest és un servei privat que abasteix les cases de la urbanització. Un propietari de parcel·la té un pou (és tenir sort, eh) que raja i ofereix, òbviament pagant, la possibilitat de fer alguna connexió que permeti tenir una arribada d’aigua més o menys acceptable, més o menys constant.

Però alerta! Això no és gratuït i per tant cal pagar el producte i el servei.

És un pacte, és un tracte, és un intercanvi de servei i prestació d’aigua per una remuneració econòmica.

Com que aquest deu ser un tracte privat la pressió que es pot fer -si no hi ha possibilitat de tancar l’aigua de manera personalitzada- és un pressió, fer un clam a que tothom compleixi els seus compromisos, que faci el que cal fer. Si tens aigua, pagar!.

Aquests situacions són realment incòmodes per qui té la responsabilitat de pagar al qui subministra l’aigua i a la companyia de l’electre. Perquè el primer potser pot esperar un temps raonable per cobrar, però les companyies no estan per històries, no tenen ni ànima ni entranyes, si no pagues et tallen el llum (després sempre hi haurà el jutge que faci tornar enrere a la companyia).

La crida de la Presidenta expressa una lògica angoixa d’aquell que veu que es veu a venir una situació indesitjable i no pot fer res per evitar-la.

Caixa buida.

No es pot pagar ni l’aigua ni la llum.

Paguin la quota del 2025 del contrari tindrem problemes.

Vinga, va, no ens fem més el ronso i complim amb les nostres obligacions. Paguem l’electre, tinguem aigua i aquí pau i després glòria.

(Respecte a algunes discrepàncies ortogràfica no en diem res perquè nosaltres estem amb aquells que no cal rebaixar punts a les proves PAU. Som la minoria més minoritària, observança i anar fent).