El fet de procrastinar

Si cerquem a la xarxa la definició de la paraula, podem llegir que la procrastinació és un mot derivat del llatí pro, que significa "endavant" i del mot cras que ens parla de "demà", per això podem definir-la com l'acció o el costum de deixar per a més endavant aquelles coses que s'han d'atendre per d'altres de menys importants i agradables.

Si l’analitzem en el context d’un llenguatge especialitzat, més concretament el que depèn de les ciències de la salut, podem llegir que la procrastinació descriu una tendència patològica a diferir o a remetre una acció per a l’endemà.

Hem de considerar igualment que pel que fa a la llengua general, la relacionem amb els verbs o les expressions més habituals per designar l'acció de diferir o ajornar una cosa.

Diferir es refereix a la voluntat d’allunyar la realització d’una cosa i ajornar és deixar per a un altre dia, deixar-la per a més endavant...

Anem a pams, quan hem de fer una feina, a voltes ens fa molta mandra fer-la, per raons diverses: és avorrida, ens fa por, no sabem com fer-la, o senzillament ens suposa un gran esforç.

Per la nostra manera de ser sempre podem cercar altres coses a fer, més agradables i fins i tot més divertides per fer-les abans que les que ens toca fer.

En altres ocasions, les que volem fer no tenen cap tipus de relació, aleshores aquestes tasques secundàries ens van molt bé, les emprem per a justificar-nos a nosaltres mateixos, ens ajuden a acceptar que no acabem aquella feina que realment hauríem d’estar fent.

Aquest fet es converteix en un hàndicap, nosaltres en tot moment sabem que les estem fent perquè no volem fer aquella determinada cosa que ens provoca una major culpabilitat i, a sobre, cada vegada ens queda menys temps per fer-la.

Els educadors i educadores socials sabem que la procrastinació acostuma a ser un mecanisme d’evitació, és una manera de deixar per a després, allò que no tenim ganes de realitzar.

Podem trobar algunes causes com poden ser l’ansietat, a voltes ens sentim sobrepassats per aquelles tasques pendents de fer i, sobretot, ens costa decidir per on haurem de començar, un fet que ens provoca més angoixa i, per tant, continuem ajornant-la indefinidament.

En alguns casos hem pogut observar que existeix un perfeccionisme i una por al fracàs, hi ha persones que tenen unes altes expectatives, que pateixen una por de no fer les coses a la perfecció abans de posar-s’hi, eviten iniciar-les si no estan segures de ser reeixides amb èxit.

També podem parlar d’algunes persones que tenen una manca de motivació i a sobre mostren hàbits de treball desorganitzats. Podem parlar doncs que davant d’una cosa nova, que mai hem fet i que a sobre sabem que és avorrida, el nostre cervell cerca una gratificació.

Esdevé doncs que el que fem és deixar de fer una cosa obligada i, per tant, l’ajornem per una altra que ens agrada, és a dir, estem procrastinant i el nostre cervell prioritza el que li resulta còmode i fàcil.

També sabem que el nostre cervell és optimista sobre el futur, sempre assumim que demà tindrem més temps i que amb el pas de les hores les coses ens poden sortir millor...

És aleshores quan el cervell s’autoenganya pensant que demà serà millor i més fàcil que fer-ho ara mateix.

També cal recordar que totes les emocions relacionades amb una tasca determinada no són plaents, el nostre cervell cerca d’una manera immediata aquesta recompensa ràpida, com passar el full esperant una millor i plaent lectura.

Per la psicòloga i coach, Maite Duran, “procrastinar seria posposar l’iniciar o finalitzar una activitat o una situació que s’ha d’atendre. Compte, no confonguem procrastinar amb ajornar, ja que han de donar-se més elements en la procrastinació.

Quan ajornes, acabes fent allò que has anat deixant. Qui no ha procrastinat alguna vegada? Per exemple: Examen a última hora, “ja vaig”, enfrontar-se a una tasca que està sota la nostra responsabilitat en el treball, el dilluns començo la dieta, demà em poso a estudiar, ja pagaré la factura, ja trencaré amb ella,  ja parlaré amb la meva mare, jugaré més temps amb el meu fill.

Quan es procrastina, es retarda recurrentment i això produeix ansietat i preocupació. Solem deixar de fer unes tasques per altres menys importants i més agradables.  Ens autoenganyem, qualsevol excusa és bona abans que posar-se a fer el que toca”.

Amb tot, he pogut llegir que els experts detecten una major tendència a la procrastinació en la societat actual degut principalment al biaix del “present continu”. Aquest ens condueix a donar més valor als estímuls immediats que als beneficis a llarg termini, alguns investigadors ho anomenen el curtplacisme que ens porta a dur a terme activitats que ens aportin resultats ràpids. Per contra, tendim a fugir de les recompenses a futur, encara que a priori ens puguin semblar molt més enriquidores.

Hom defineix tot plegat en una frase que crec que defineix el quelcom de tot plegat, l’organització no és un sinònim de rigidesa, sinó de llibertat. Quan controlem el nostre temps, podem guanyar el control total sobre les nostres vides.

Joan Rodríguez i Serra és educador social (joanr.educadorsocial@gmail.com)