Els vilanovins som així

Si hi ha un esport que sempre ens ha agradat a Vilanova és, sens dubte “fer i desfer”. No parlo de  futbol ni de petanca. Parlo de la Pasífae, que va estar anys abandonada al pavelló, mirant impassible partits de futbol sala, perquè uns la van fer i els altres la van voler llençar però no es van atrevir. Per sort, al cap d’un temps, algú va posar la vaca sobre l’espigó i des d’aquell dia quan fa mala mar, les onades la pentinen.  

Diuen que comptant les grues d’una ciutat, et pots fer un retrat de l’economia d’aquell lloc. Alçant la vista, podríem pensar que Vilanova viu un moment esplendorós i de progrés. Però si pensem que el lloc on hi ha més densitat de grues per metre quadrat és el Camp Nou, l’argument comença a trontollar. 

No cal mirar al cel per veure rotondes que es fan i es desfan, carrers que canvien de sentit i d’ús, arbres que es planten i es tallen, estanys que perden l’aigua i s’omplen de terra, rondes que guanyen i perden carrils, trams de carril bici que apareixen i desapareixen, semàfors per a bicicletes que es posen i s’arranquen al cap d’unes setmanes, o murs que es construeixen als ponts sota via i que després es fan caure. Ara fem un mur i ara el tirem, com si fóssim nens fent i desfent castells de sorra a la platja. 

L’última ocurrència, la de treure els contenidors soterrats perquè mantenir-los costa massa diners, és molt pròpia de Vilanova. Som així. És com si decidíssim enderrocar el Museu Papiol perquè no és prou eficient energèticament, o si tiréssim el Museu Víctor Balaguer perquè no hi va ningú. Mort el gos, morta la ràbia. 

Doncs us diré un secret: si jo manés…  

Si jo manés, sabeu què faria?  

Treuria totes les terrasses de la rambla perquè la gent pogués tornar a passejar. També les liquidaria de la plaça de les Cols, i de la dels Carros, perquè puguem arribar fins a la font a beure aigua. Deixaria tornar a aparcar els cotxes dels policies a la plaça dels Cotxes. Al cap i a la fi, els cotxes hi eren abans que els bars, per alguna cosa es diu així aquesta plaça. 

I, per acabar, m’enduria les caques de gos que esquitxen els carrers i els parcs; m’enduria el gossos, el monument al Ventosa i enfonsaria també aquests blocs de vuit, onze i dotze pisos que alguns, amb encert, anomenen el “Nou Hospitalet”. Ah! i sobretot: faria alguna cosa amb el tren, que fa quaranta anys ens portava a Barcelona en trenta-cinc minuts i ara hi ha dies que, amb dues hores, no arribes ni al Prat, i dies que ni arribes. Tornaria a enterrar els contenidors i posats a demanar coses impossibles, també m’agradaria que tornés a obrir el Munich i poder tornar a menjar turró de crema cremada de Cal Cabutí. Potser sigui somiar massa, però els vilanovins, som així.