Sis anys després de l’1 d’abril de 2009: què ha canviat, de debò, amb el CSAPG?

Quan l’1 d’abril de 2019 es va constituir el Consorci Sanitari Alt Penedès-Garraf (CSAPG), el titular fàcil era “fusió” i el subtítol implícit, “a veure com surt”. Sis anys després, el balanç ja no va de bones intencions: va de resultats, tensions, aprenentatges i, sobretot, de capacitat real de transformar.

El CSAPG va néixer per gestionar, en una sola governança pública, una xarxa que inclou l’Hospital Comarcal de l’Alt Penedès, l’Hospital Residència Sant Camil, l’Hospital Sant Antoni Abat, el Centre de Rehabilitació i el CAPI Baix-a-Mar. Això, traduït, vol dir una cosa molt concreta: deixar de funcionar com illes i començar a funcionar en xarxa.

Sis anys no semblen gaire cosa… fins que els vius dins d’un sistema de salut que cada dia juga una partida d’escacs amb el temps, els recursos i les necessitats de milers de persones. Des de la creació del CSAPG, hem après, a base d’hores, decisions i també alguna cicatriu, què vol dir passar de treballar com a centres veïns a funcionar com una xarxa pública amb un mateix rumb.

Quan parlem de “consorci”, sovint sona a paraula de despatx. Però, en realitat, és una idea molt quotidiana: que el pacient no hagi de notar les costures de l’organització. Que l’atenció sigui contínua, coordinada i segura. I que, si cal organitzar equips, recursos o circuits, ho puguem fer amb agilitat i amb criteri clínic, no amb improvisació. A urgències no hi ha “botó de reinici”: el que no preveus avui, ho pagues demà.

Què ha suposat per als centres assistencials de l’Alt Penedès i el Garraf? En primer lloc, una governança compartida que ens permet planificar a mig i llarg termini. Quan cada centre va per lliure, la suma acostuma a ser una col·lecció de bons esforços. Quan hi ha una estratègia comuna, la suma es converteix en capacitat: enfortir serveis, ordenar circuits, estandarditzar processos, millorar l’experiència del pacient i impulsar cultura de qualitat i seguretat. No és glamurós, però fa que el dia a dia sigui més fiable.

En segon lloc, el Consorci ens dona dimensió per accelerar millores que, d’altra manera, serien més lentes o més fràgils: adequació d’espais, modernització de processos, treball en xarxa entre equips i una mirada de territori que evita “solucions pegat” que duren una temporada i després tornen a fallar. Quan el mecanisme està alineat, l’impacte es nota.

I per a la població? El que ha de comptar és simple: més capacitat de resposta al territori. Un consorci té sentit si apropa solucions, si evita desplaçaments innecessaris, si ajuda a resoldre millor i abans, i si cuida el continu assistencial. També té sentit quan el territori creix i el sistema ha d’acompanyar aquest creixement sense perdre qualitat ni equitat. La sanitat no és una promesa; és una pràctica diària.

Ara bé, seria ingenu escriure aquest balanç com si tot hagués estat plàcid. En aquests sis anys hem viscut moments complexos: tensions internes, debat públic, crítiques i demandes legítimes. En una organització que cuida persones, escoltar no és una opció; és una responsabilitat. El que hem d’evitar és caure en dos extrems igualment estèrils: el “tot va fatal” que paralitza, i el “tot va perfecte” que desconnecta. El camí útil és un altre: reconèixer els problemes, posar-hi dades, assumir compromisos i fer-ne seguiment.

Un dels grans valors del Consorci és la capacitat d’enfortir i ampliar serveis amb sentit. Enfortir no vol dir centralitzar per centralitzar. Vol dir concentrar expertesa quan aporta qualitat i seguretat, i mantenir la proximitat quan és clau per a la ciutadania. És un equilibri difícil, sí. Però és l’únic que funciona. El criteri ha de ser sempre el mateix: què és millor per al pacient, amb quines garanties, i com ho fem sostenible.

I hi ha un altre factor estratègic que sovint passa de puntetes: el docent, el de recerca i innovació. Tenir una estructura capaç d’atraure talent, formar professionals i generar coneixement és una manera molt concreta de millorar l’assistència. Quan una organització ensenya, s’obliga a fer bé les coses; quan investiga, s’obliga a preguntar-se per què les fa així. I això, al final, es tradueix en millor pràctica clínica.

Sis anys després, el CSAPG és una realitat que es va consolidant i, com totes les realitats que valen la pena, sempre es pot perfeccionar. La pregunta no és si un consorci “agrada” o “no agrada”. La pregunta és: està ajudant a cuidar millor? Està reforçant l’atenció assistencial del territori? Està donant als professionals eines i condicions per fer la millor atenció possible?

La meva resposta és clara: hem avançat, i hem de continuar avançant amb més transparència, més escolta i més ritme. Perquè el que ens juguem no és un model organitzatiu. Ens juguem confiança. I la confiança, com la salut, es construeix cada dia.

Olga Farré
Gerent del Consorci Sanitari Alt Penedès Garraf