La dissonància cognitiva i la teoria de la comparació social (1a part)

Avui us porto un concepte que sovint escoltem en boca dels professionals de la psicologia, la dissonància cognitiva. Aquest terme fa referència a la tensió o la disharmonia interna del sistema d'idees, creences, emocions i actituds (cognicions) que percep una persona en mantenir al mateix temps dos pensaments que estan en conflicte, o per un comportament que entra en conflicte amb les seves creences.

La disharmonia és l’absència d'harmonia, desordre, la manca de concordança en elements diversos.

Però com ens veuen els altres?

L'autoconcepte engloba el conjunt d'elements que constitueixen en psicologia la idea que tenim de nosaltres mateixos, el que pensem de nosaltres en el referent a la nostra imatge, intel·ligència i capacitats en les relacions socials. Com millor és el nostre autoconcepte, millor és la nostra autoestima.

És a dir, la disharmonia es refereix a la percepció d'incompatibilitat de dues cognicions simultànies.

Aquest terme psicològic de la dissonància cognitiva es va desenvolupar als anys 50 pel psicòleg Leon Festinger. Va néixer a Manhattan l’any 1919 i va morir a Nova York el 1989, va ser un psicòleg social nord-americà que va originar la teoria de la dissonància cognitiva i la teoria de la comparació social.

La dissonància cognitiva explica la disharmonia i l’estat de tensió intern (un estat de tensió de l'organisme provocat per una situació d'amenaça o d'agressió fisiològica, psíquica, etc.) que percep una persona i que experimenta al mateix temps dos pensaments que estan en conflicte, i un comportament que entra en contradicció amb les creences.

La dissonància cognitiva apareix cada vegada que la recompensa, davant d’una situació, la que sigui, arribi a ser insuficient.

En una gran majoria de vegades les persones arriben a creure i estimar les coses per les quals han de patir.

Aquest fenomen psicològic, de la dissonància cognitiva és molt comú i no suposa un senyal de cap desajust psicològic.

Podem afirmar doncs que es produeix quan hi ha una tensió o una incongruència entre dues o més creences, entre els valors i les accions d’una persona, en definitiva quan el que fas no es correspon a les teves idees, o al revés.

Aleshores es produeix una tensió que pot provocar una sensació d’incomoditat i desconfort que provoca que la persona arribi a modificar les seves creences o bé els seus comportaments per restaurar aquesta harmonia.

Els educadors i educadores socials reconeixem un estat de tensió psicològica que pateix la persona quan hi ha aquesta manca de congruència entre els pensaments, sentiments, creences, actituds i comportaments establerts per aquesta i la informació, aquesta experiència que sofert.

Per alguns professionals de la psicologia el concepte de dissonància cognitiva, també guarda relació amb la sensació de malestar i la incomoditat que experimenta una determinada persona davant de les seves creences, les actituds i els seus comportaments quan entren en conflicte, en el moment que les seves accions contradiuen les seves creences i els seus valors.

La teoria de la dissonància cognitiva que va desenvolupar Leon Festinger a la dècada de 1950, suggereix una tendència natural de les persones cap a buscar coherència entre els seus pensaments, les creences i les accions.

També podem observar aquesta dissonància cognitiva en diferents aspectes i situacions de les nostres vides. Davant d’un establiment en el temps pot provocar un gran malestar i clars símptomes d’ansietat i depressió.

Per exemple en el cas de la presa de decisions personals, es pot experimentar dissonància cognitiva quan s’han de prendre decisions importants que afecten la nostra vida personal i o familiar.

També a les nostres relacions interpersonals, quan podem percebre coses negatives d’algú que no creiem que les tingués.

I finalment en els nostres valors i creences, quan les accions van en contra d’aquests.

Hem de reflexionar... les persones tenim la necessitat natural de creure que hi ha d’haver certa coherència entre el que pensem, el que creiem, i el que fem.

Quan els pensaments, les creences o les actituds d’una persona són coherents, hi ha una consonància i, de retruc, ens produeix una sensació positiva.

Per contra, quan no existeix aquesta coherència entre els pensaments, les creences i les actituds podem parlar d’una dissonància, que ens provoca de facto una experiència molesta i molt desagradable.

Però, podem arribar a reduir aquestes dissonàncies? Segons els estudis d’alguns professionals de la psicologia podem reduir la importància dels ítems dissonants, per exemple: intento mantenir-me en forma, però de tant en tant faig una pausa petita i em menjo un capritx.

Podem també afegir condicions consonants, aquest dia, per exemple vaig a dormir sense sopar.

I també puc eliminar o canviar elements dissonants, canviant el meu capritx per quelcom que no tingui gaires calories.

Puc, finalment canviar la creença o actitud, no em permetré cap capritx...

Es tracta doncs d’evitar al nostre estat psicològic experimentar qualsevol contradicció entre els nostres pensaments, les nostres creences, sobretot les nostres actituds i, de retruc, les nostres accions, que ens facin patir un malestar emocional que ens faci canviar alguna d'aquestes actituds i creences per aconseguir reduir aquesta dissonància.

“Un clar exemple de dissonància cognitiva el poden experimentar els fumadors, que són molt conscients dels perills del tabac, però continuen fumant”.

Joan Rodríguez i Serra és educador social (joanr.educadorsocial@gmail.com)