Tom Waits: conversaciones, entrevistas y opiniones

No és la meva intenció prendre-li a l’amic Bernat Deltell el seu àmbit d’actuació i reflexió. Però avui, enlloc d’escriure sobre novel•les o assajos, escriuré sobre un volum que va arribar a les meves mans gràcies a les meves aficions musicals: Tom Waits. Conversaciones, entrevistas y opiniones. El títol ja és prou indicatiu del contingut, i el fet que fa unes setmanes el genial Waits oferís un parell de performances a Barcelona, és suficient com per dedicar-li per dues setmanes aquest plafó internàutic que Vilanova Digital m’ofereix amb l’excusa de la crítica, o la ressenya, literàries.

Waits és un veritable referent de la contracultura musical nordamericana i, per extensió, mundial. Tot i que el seu darrer treball, Orphans, va arribar a exhaurir-se temporalment de les botigues de discos arran del seu èxit, no es pot dir precisament que la seva sigui una música comercial ni que els seus treballs estiguin abonats a les llistes d’èxits. Waits forma part d’aquell grup d’intèrprets de culte, per voluntat pròpia i característiques artístiques; la peculiaritat del personatge es pot anar resseguint al llarg de les entrevistes i articles que omplen les prop de quatre-centes pàgines del volum. I d’elles anem resseguint el personatge que Waits ha creat, i s’ha dedicat a mantenir en les darreres dècades: un personatge que casa perfectament amb una veu rogallosa, enfosquida pels efectes del fum i de l’alcohol, però que encara és capaç d’emocionar propis i estranys quan s’acompanya únicament i exclusivament d’un piano.

Els especialistes diran que la música de Waits és un creuament entre jazz i blues. És alguna cosa més: difícilment els puristes d’un i altre estil es poden sentir identificats amb determinats treballs del geni de Pomona. Les històries que explica potser sí que beguin de la marginalitat tradicionalment atribuïda a les lletres de la música negra; però Waits és alguna cosa més que un bluesjazzman. Capaç de treure’s del barret, i mai millor dit, una obra de teatre com The Black Rider, en col•laboració amb William Burroughs, i d’esdevenir una mena de Kerouac en l’àmbit sonor. La seva obra com a conjunt és inclassificable, com de fet ho és ell mateix. Considerat per molts un poeta, ell s’escapa de les classificacions: Poesía es una palabra muy peligrosa. La mayoría de gente, al escucharla, se ve encadenada a un pupitre aprendiendo “Oda a una urna griega”. Però d’urbanita i sarcàstic ho és una bona estona, i com a mostra un segon botó: Hay unas pocas cosas que me asustan. Me da miedo ir andando por LA y caerme por el agujero de una alcantarilla, y encontrarme allí abajo con 500 músicos de bossanova en el paro que van a tocarme “Girl from Ipanema”. Amb el temps, però, Waits ha anat esmorteïnt la seva faceta d’enfant terrible: al concert de Barcelona, per exemple, l’acompanyava a la bateria el seu fill Casey, i la vida familiar ha substituït gairebé definitivament els aspectes més cràpules de la seva joventut (han passat prop de trenta anys de la celebèrrima frase The piano has been drinking ... not me, i el temps no passa en va).

La musical, però, no és l’única de les seves múltiples facetes artístiques; de la mateixa manera que Nick Cave en el seu moment es va despenjar amb un llibre dens i complex, que encara dorm el son dels justos en una de les prestatgeries de casa (Y el asno vió el angel, 2005), Waits ha aparegut en diferents pel•lícules en els més estranys papers: de sicari de Dràcula en la versió de Francisc Ford Coppola (1992) a veterà de guerra a The Fisher King (1991), passant per treballs amb amics de la talla de Jim Jarmusch (Coffee and cigarretes, 2003) o Robert Altman (Short Cuts, 1993).

A Tom Waits ... es pot anar resseguint el personatge (auto)construït, les seves caigudes en l’abisme i la seva ressurrecció; la compilació de d’entrevistes feta per Marc Montandon (de transcripcions televisives al Playboy: hi ha de tot, certament) ens permet anar imaginant la característica veu de Waits parlant-nos de les seves experiències i les seves idees. Potser una aportació fotogràfica més àmplia no li hauria fet pas mal, al llibre; però ja sabem que les edicions amb cara i ulls encareixen excessivament el preu final d’un producte ja de per si poc barat. Una peça imprescindible per tots els amants de Waits, i un volum curiós per tots els melòmans. Perquè curiós és l’única manera de definir algú que, quan és preguntat pels seus referents artístics, cita una llista de noms que va de Thelonius Monk a Lee Marvin.

Per allò de les vacances, i que les meves col•laboracions s’han espaiat una mica en el temps, adjunto com a final d’aquest escrit un enllaç al MySpace de Waits, i penjo dos impressionants videos. De res.

Tom Traubert's Blues

Jersey Girl (Bruce Springsteen cover)