Tienda de los Milagros

Hi ha escriptors que, per diversos motius, acaben esdevenint alguna cosa més que la seva obra; de la mateixa manera, hi ha obres que acaben transcendint els seus autors. No és ben bé el mateix, però ja ens entenem. Evidentment, hi ha escriptors que aprofiten el seu nom per continuar perpetrant veritables delictes literaris (no direm noms, perquè encara ens acusaran d’iniciar una cacera de bruixes); i hi ha gent que aprofita el nom de determinats autors per tergiversar el seu missatge original (no cal anar gaire lluny: agafem l’exemple casolà de la COPE, L’Estaca i el “retirat” Lluís Llach).

Si escric tot això és precisament perquè l’autor que em proposo recomanar avui no és, precisament, gaire tergiversable (a no ser, evidentment, que César Vidal l’agafi i el giri com un mitjó ...). Jorge Amado és sense cap mena de dubte el més gran escriptor brasiler del segle XX i, probablement, un dels noms més grans de la literatura lusòfona. Nascut el 1912 a la ciutat d’Itabuna, va publicar la seva primera novel•la a l’edat de divuit anys, i ja llavors apuntà el que seria la temàtica principal, per no dir que única, de la seva obra: la vida de les classes subalternes del Brasil, i molt concretament de la zona de Salvador de Bahia. Tot i la seva militància comunista (va arribar a rebre el Premi Stalin de la Pau el 1951 ...), Amado no s’amotllà precisament al que serien els estàndards literaris del realisme socialista ni tampoc a la doctrina eixorca del partit: com a diputat seria responsable, el 1944, de la llei que garantia la llibertat de culte religiós (acció per la qual rebria, anys a venir, el reconeixement dels practicants del candomblé). Segurament l’exili polític va influir en el procés de maduració i eclecticisme, ja que li va permetre conèixer autors de prestigi i, a la vegada, observar la realitat del seu país amb un ulls cada cop més crítics i menys dogmàtics. Mantindria, però, el seu esperit rebel: Mai he sigut imparcial. Defenso la llibertat contra el despotisme i la prepotència, l’explotat contra l’explotador, el dèbil contra el fort, l’alegria contra el dolor, l’esperança contra la desesperació. Estic molt orgullós de les meves parcialitats.

Seria en retornar al Brasil quan Amado publicaria la seva obra més coneguda i popular: Gabriela, clau i canyella (1958; una de les poques obres, a més, que podem llegir en català). Però de totes les seves peces, personalment em quedo amb Tienda de los Milagros, publicada per primera vegada el 1969 i traduïda a l’esnyapol el 1981 per Alianza Editorial i que recomano enfervoridament a totes aquelles persones que puguin trobar-ne un exemplar. A través del relat de Fausto Pena, se’ns va mostrant durant tota l’obra la vitalitat, el mestissatge, el sincretisme religiós, l’afany de justícia i de dignitat del poble brasiler, encarnat en la figura de Pedro Archanjo, un bidell d’universitat autodidacta autor d’obres de més calat intel•lectual que no pas les dels mateixos catedràtics de la Universitat. Tot un ventall de personatges pintorescos, de vegades gairebé surreals, passegen per les pàgines de l’obra convertint-la en un veritable mosaic social de Salvador: d’artistes del pinzell a poetrastres, passant per mestres de la capoeira, sociòlegs pedants, orixàs del candomblé o simples passavolants carregats d’humor i bahianes carregades de sensualitat. Tienda de los Milagros és una petita obra mestra, on primen la joia de viure, el desig i l’enginy, i on la riquesa del llenguatge i la capacitat narrativa d’Amado ens fan passar les pàgines gairebé sense adonar-nos-en. Si volen una bona estona, i acostar-se un xic a la complexa realitat popular brasilera,  no poden deixar passar l'oportunitat de llegir Amado i, molt especialment, aquesta obra.

Potser algú es pregunti perquè a aquestes alçades recomano la lectura d’un llibre escrit fa gairebé quaranta anys, per un escriptor que segons determinats crítics és autor de literatura “de cordill”, o de baixa qualitat. Els motius són ben senzills: Jorge Amado no només és un magnífic escriptor d’històries, sinó que a més sap transmetre amb les seves obres una bona dosi d’optimisme; aquell optimisme que, segons l’estereotip, caracteritza el poble brasiler, i que tan necessari comença ser per aquestes latituds on una mediocritat cada cop més absurda i depriment s’està ensenyorint del cartabó.