Quantum of Solace

“Casino Royale” no es pot catalogar pas com una obra mestra, però sí va aconseguir desentumir un 007 obsolet i masclista. La recepta de l’èxit incloïa diversos ingredients: nou look per a James Bond, amb un Daniel Craig menys glamourós i més expeditiu; una “noia Bond” que, a més de lluïr unes cames bronzejades, és astuta i eloqüent; i un guió sòlid, capaç fins i tot de permetre’s diversos girs argumentals. Per desesperació de l’espectador, res d’això roman a “Quantum of Solace”. I el que és més enigmàtic, les dues pel•lícules han estat signades per l’oscaritzat guionista Paul Haggis (“Million dollar baby”, “Crash”...). Un home amb alts i baixos, sens dubte. 

“Quantum of Solace” és un vaixell que fa aigües per tot arreu. L’argument pretén incloure diverses subtrames, algunes lligades a l’actualitat – les reserves naturals del planeta i el conseqüent repartiment del pastís per part dels poderosos de sempre - però es queda en un relat superficial i farcit de detalls inconclusos. El perfil de Bond perd profunditat i deriva en una mena d’assassí implacable i amargat. L’aportació femenina abunda en els tòpics d’èpoques passades: dones esculturals, absolutament depenents d’un 007 viril i protector (tristíssim el paper destinat a l’actriu britànica Gemma Arterton...).

En aquests casos, l’unic que pot salvar el film són les seqüències d’acció. No obstant, una ment preclara va decidir contractar com a director a Marc Forster, responsable d’excel•lents films dramàtics com “Monster’s ball”, “Desubriendo Nunca Jamás” o “Cometas en el cielo”, però gens bregat en el gènere d’acció. És com si Woody Allen dirigís “Terminator 4”. El resultat: una planificació de càmera innecessàriament agitada i nerviosa, on el pla més llarg dura mig segon i la càmera es mou més que Messi quan trepitja pilota. Dóna la sensació que Forster va visionar la saga de Jason Bourne i es va dir: “jo també ho puc fer!”

Al final, hom pot concloure que “Quantum of Solace” no és més que una inmillorable plataforma per al product placement, aquella tècnica publicitària on el producte apareix integrat a l’acció del pla. Així, Daniel Craig llueix un vestit marca X, condueix un esportiu del model X i mira l’hora en un rellotge de la casa X. Un concepte excessivament mercantilista del món del cinema, francament.


El millor: s’accepten suggerències
El pitjor: la sensació d’haver perdut el temps i els diners