Dubtes sobre la iniciativa catalana?

Ho vam veure amb l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, mesos i mesos de negociació que derivaren en la rellevant, tot i que gairebé anecdòtica per la seva curta durada, unitat dels partits catalans que havien d’aconseguir obtenir del govern espanyol un major autogovern. Sí, sí, autogovern, allò tan marcià creat pels mateixos polítics que no ens afectava en el nostre dia a dia, tot i que mesos més tard cap partit ho deixava fora del seu discurs i molts eren els que s’emparaven en les necessitats econòmiques reals no cobertes de Catalunya a l’hora d’explicar la falta de recursos en matèries molt diverses. No cal dir que el tema no es va acabar amb l’aprovació de l’Estatut català sinó que altres el seguiren (o hauria de dir se li anticiparen?, no oblidem que el nostre encara arrossega dubtes constitucionals).

Però ho hem tornat a veure en el camp del finançament. Finalment, després d’anys de treball constant, els catalans hem aconseguit la difusió de les balances fiscals (encara que sigui amb la confusió de sis metodologies diferents), però no només això, sinó que seguim pendents (encara que sembli increïble) de la negociació per la millora del finançament autonòmic de Catalunya. Desconec si són o no necessaris tants mesos i tants terminis incomplets per a solucionar un problema econòmic que ja ningú nega ni pot negar, el que sí trobo més que discutible és si és acceptable que tots aquells qui posaven el crit al cel quan els catalans egoistes seguien batallant contra la solidaritat entre autonomies, en els darrers mesos hagin caracteritzat un vodevil de vertiginoses entrades i sortides a la Moncloa més característic del cinema mut que de la democràcia del segle XXI. Hi ha qui diu que a aquestes reunions més que polítics hi hauríem d’enviar els mossos, i no em sembla una opinió desencertada si tenim en compte que l’Estatut català és una llei orgànica que ha passat per tots els obstacles que marca el sistema jurídic i, per tant, forma part de l’ordenament jurídic català i, agradi o no agradi, també de l’espanyol.

Finalment, no vull deixar de parlar de la característica assemblaria d’ERC. Hi va haver molta rauxa al voltant del Consell Nacional de l’any passat, però no podem perdre’ns enduts pel soroll. Jo no sé si ERC és o no un partit madur o si els seus dirigents actuals són o no els més adequats, però del que no tinc cap dubte és que la militància va poder fer efectiu el seu vot en una jornada electoral i que no serà pas una mesura tan equivocada si altres partits han introduït certa democràcia interna en la seva tria de candidats (encara que membres destacats de la mateixa Esquerra no aconsegueixen adonar-se d’aquest atractiu inherent al partit i treballin per a suavitzar-lo o, si és possible, eliminar-lo). Personalment crec que fins i tot hauríem de ser els primers en anar més enllà i considerar l’opinió dels simpatitzants. Si bé no poden tenir el mateix pes que la dels militants, no podem obviar que l’electorat potencial dels partits no són només els individus que hi militen sinó un col•lectiu molt més ampli i variat a tenir en compte. Un partit no pot governar només per ell mateix sinó que ha de procurar mantenir certa interacció amb la societat.

Així doncs, quin és l’error d’Esquerra? Evidentment seré subjectiva i aportaré la meva visió de la situació (m’avanço a dir, doncs, que puc estar equivocada o que, evidentment, no em tanco a rebre rèpliques totalment contràries) No considero que el problema sigui el de generar objectius, ni el de motivació de l’electorat, que crec que en aquest sentit ERC se’n surt prou bé, sinó quelcom posterior. Personalment, crec que Esquerra no acaba de trobar la manera com gestionar aquestes motivacions un cop s’han posat en marxa i, evidentment, no són plenament aplicables sense una negociació llarga i costosa que corre el perill de provocar una desmotivació que arrossega tot el partit. No pot ser que siguem els que suportem la pitjor part del pes d’haver impulsat una modificació estatutària que ha acabat sent argumentada per tots els partits, per acabar votant que no a un Estatut que, posteriorment i també amb un alt cost, hem de gestionar com si fos bo. M’atreviria a dir que hi ha certa falta de coherència en tot plegat, alhora que el mateix partit tampoc acaba de saber explicar gaire bé. Tot i així, comparteixo el que repetidament ha fet palès Carretero, no per pensar diferent s’ha d’abandonar el vaixell, ERC també és el nostre partit, tot i que vulguem modificar-li el rumb.

Només ens queda preguntar-nos quan gaudirem de les ambaixades d’Extremadura al món.

Núria Casanovas Borrell per esquerra de Cubelles