La simplificació del conflicte i les seves radicals conseqüències

De fet, en tot aquest assumpte, m’agradaria anar una mica més enllà, i és que em sobta la facilitat amb la que a alguns els hi és possible posicionar-se raonablement a favor d’alguna de les parts en conflicte en exclusiva. La confrontació a la zona de Palestina ve de molt lluny i, com sempre, la història en condiciona inevitablement el present. Després de revoltes i lluites protagonitzades per jueus, samaritans i cristians sota l’imperi bizantí, Palestina queda establerta sota ocupació i domini musulmà del 638 al 1918. Les lleis discriminatòries de l’època vers jueus i cristians sembraren el terreny per a una posterior intervenció violenta dels croats dirigida contra la població musulmana i jueva (1099-1291). Finalment, després de la Primera Guerra Mundial, s’hi estableix un protectorat britànic que no aconsegueix desradicalitzar les tensions entre uns i altres sinó que, ans el contrari, converteix els britànics en uns altres enemics a sumar al conflicte. Així doncs, és evident que les lluites pel territori vénen de molt lluny. De fet, ja l’any 70 els jueus són privats de llur independència al ser destruïda Jerusalem i passar la regió a domini directe de Roma.

Del comentat fins el moment se’n desprèn que tant jueus com musulmans han tingut una presència important al territori sense haver estat capaços d’aconseguir una convivència real entre ells. Tot plegat, no era la millor base on fonamentar la creació de l’Estat d’Israel, no tan pel fet com per la manera. El 1947, fruit d’una Segona Guerra Mundial que posà en evidència el genocidi jueu dut a terme pel regim feixista nazi, és acceptat per l’Organització de les Nacions Unides el pla amb rang de llei que passa a dividir Palestina en tres zones: Israel, Cisjordània i Gaza, acabant així amb el protectorat britànic el 1948. Sense posar en dubte que la ubicació i el disseny del nou estat siguin els més idonis, sí considero que la manera com es va dur a terme no era l’adequada. La instal•lació en camps de refugiats de població palestina que havien habitat el territori fins el moment, així com l’aplicació d’un pla aprovat per l’ONU (organització on, recordem-ho, la República Popular de Xina, França, Rússia, el Regne Unit i els Estats Units mantenen encara avui el dret a vetar qualsevol resolució alhora que són els únics membres permanents del Consell de Seguretat, tot i ser una organització de caràcter internacional) sense haver dut a terme abans el treball diplomàtic necessari per a evitar o si més no, moderar, el del tot previsible conflicte que tot plegat generaria, ha portat com a conseqüència l’allargament indefinit d’un conflicte que s’inicià el mateix 1948 amb una guerra entre el recent estat Israelià i els exèrcits de Síria, Jordània, Iraq i Egipte i que, lamentablement, tot i l’armistici de 1949 que atorgà la victòria a Israel, no sembla tenir una solució efectiva.

I quin és, doncs, el punt on ens trobem? Cap dels dos bàndols és prou innocent com per a no haver de compartir part de la responsabilitat d’aquesta guerra contínua. La diplomàcia no ha estat suficientment respectada per cap de les dues parts com a via d’enteniment i futura convivència i les organitzacions internacionals no han estat capaces d’intervenir-hi de manera contundentment satisfactòria (ja sigui per la complexitat de la situació com per les limitacions derivades de les seves estructures internes). Ja el 1956 es creà al-Fatah i, posteriorment, el 1964 es forma l’Organització per a l’Alliberament de Palestina. Més tard arribarà la participació en el conflicte de grups islamistes més radicals com Hamàs o la Gihad Islàmica que faran del terrorisme una arma destructiva a favor de la seva pròpia causa amb el suport d’altres països que, com ells, voldrien la desaparició total de l’altre bàndol. Davant de tota aquesta irracionalitat, tampoc podem constatar que Israel hagi actuat de manera racional. Sabent-se privilegiats en quant al suport internacional i superiors en quant als recursos armamentístics, la guerra dels Sis Dies (1967) portà Israel a ocupar els territoris de Gaza i Cisjordània, a més dels alts del Golan a Síria i del Sinaí a Egipte; el 1982 invaeix el sud del Líban per expulsar-ne guerrillers palestins; i, tot i els acords del 1978 on Israel es comprometia a respectar l’autonomia tant de Gaza com de Cisjordània, els controls i interrupcions de les comunicacions i infrastructures de la zona, així com la instal•lació d’assentaments jueus a Cisjordània, no ha cessat, comportant una radicalització de la tensió en aquestes zones amb conseqüències nefastes com, a títol d’exemple, la revolta de la “Intifada” als camps de refugiats de Gaza el 1987. Els atacs i repressions sanguinàries han estat mútues, de manera que l’odi entre els uns i els altres no pot fer més que augmentar i heretar-se generació rera generació emparant-se, a més, en un futur incert i desmotivador.

Ara toca parlar de Palestina, també hi ha modes en la política internacional. Però continuem convivint amb guerres, conflictes armats i vulneració de drets humans que afecten a un incomptable nombre de pobles com el del Txad, el de la República del Congo, el d’Afganistan, el d’Iraq, el del Sàhara i un massa llarg etcètera. No fa massa la crisi duia a alguns representants polítics a parlar de la “refundació del capitalisme”, potser ja va sent hora que tots ells es posin d’acord per a parlar d’una refundació dels organismes internacionals i dels criteris ètics i humanitaris que s’hi haurien de contemplar com a mesura necessària per a millorar la precària situació internacional. És un camí llarg i altament complex, però, tal com diu el proverbi hindú, fins i tot el camí més llarg comença amb una passa.

Núria Casanovas Borrell per esquerra de Cubelles