El curioso caso de Benjamin Button

Qui no ho ha somiat alguna vegada? Néixer ancià i morir fet un xaval; gaudir de la vida en una progressió fantàstica: una ment cada cop més experta en un cos cada dia més juvenil...

Aquesta suggerent premisa és el punt de partida per a “El curioso caso de Benjamin Button”, una reflexió sobre l’inexorable pas del temps, emmarcada en una singular i emotiva història d’amor. Basada en un relat breu de F. Scott Fitzgerald, “Benjamin Button” explora les virtuts i els inconvenients de viure una vida al revés. Més traves que avantatges, sembla, ateses les circumstàncies, ja que les relacions afectives que estableix el protagonista estaran inevitablement determinades per la seva particular condició. D’aquesta manera, l’apassionat idil•li protagonitzat per Brad Pitt i Cate Blanchett adquireix una dimensió sublim quan els dos coincideixen en l’equador del seu recorregut vital.

Bona part de l’èxit de la pel•lícula es deu al seu director, David Fincher, qui otorga a la narració una aparença de conte clàssic. Si alguna cosa defineix a aquest realitzador és l’excel•lència tècnica i formal dels seus films. Habitual narrador d’un univers sòrdid i desesperançat – “Seven”, “El club de la lucha”,... – Fincher canvia aquest cop de registre i el•labora una emotiva fàbula romàntica. I precisament el que més sedueix de “Benjamin Button” és la seva perfecció visual. Filmada en bona part al Nova Orleans post-Katrina, la pel•lícula compta amb un maquillatge i uns efectes especials impecables (impressionant la conversió de Brad Pitt en un avi amb artrosi o en un mosso de quinze anys), sense desmerèixer altres comeses com la direcció artística o la fotografia.

No obstant, “Benjamin Button” llueix molt més en la forma que en el fons. Si obviem la indiscutible qualitat formal, ens queda un guió justet – immerescuda nominació als Oscar – amb alguns personatges escassament perfilats i subtrames poc trenades amb la trama principal (l’aïllada història inicial del rellotger o la insubstancial amistat amb el negre pigmeu, en són dos exemples). L’argument s’estira com un xiclet i el ritme de la narració divaga lentament cap a un final previsible. Així les coses, “El curioso caso de Benjamin Button” va entrar per la catifa vermella de la XXXIIª edició dels Oscar amb tretze nominacions i en va sortir unes hores més tard amb només tres estatuetes (direcció artística, maquillatge i efectes visuals).

De tota manera, és de justícia assenyalar que, a més de la realització, també la labor interpretativa dels actors és meritòria. Especialment en el cas de Cate Blanchett – una constant en la seva carrera - i Brad Pitt. A més a més, el duet protagonista està sòlidament flanquejat per intèrprets de la talla de Tilda Swinton o Julia Ormond.

El millor: la posada en escena, acurada i exquisida
El pitjor: el guió és irregular i no està a l’alçada de la realització