Mapa de los sonidos de Tokio

L’última proposta d’Isabel Coixet està clarament descompensada. Per una banda, l’excel•lència formal de la pel•lícula és inqüestionable. La planificació de càmera i l’ambientació musical i sonora del film conflueixen en una posada en escena molt el•laborada, on la ciutat esdevé un personatge més. El film destil•la la fascinació que sent la realitzadora catalana per la cultura japonesa i radiografia amb fidelitat el tarannà de la ciutat i dels seus habitants. D’altra banda, però, el guió planteja una trama previsible, on els protagonistes vaguen perduts per un relat que no avança en cap direcció. Les imatges van fluïnt, sí, però manca un conflicte que mogui la història, un fil argumental que vertebri les diferents seqüències. D’aquesta manera, el resultat final es queda en una mena de “Lost in translation” + “El último tango en París”, si se’m permet la simplicitat de l’etiqueta.

Explica Coixet que “Mapa de los sonidos de Tokio” va néixer quan visitava un mercat de peix de la capital nipona i una treballadora es va negar que la fotografiessin. A partir d’aquí, la directora va imaginar una noia amb una doble vida: discreta treballadora de la llotja, de dia i implacable assassina a sou, de nit. Tot i que inicialment la proposta podria captar la nostra atenció, aquesta es va diluïnt a mesura que avança el metratge. El motiu és doble: els personatges estan poc definits i la trama és prou estèril com per què tot allò que succeeix ens resulti massa forçat, poc creïble.

Tota història és la superació d’un conflicte. A “Mapa de los sonidos...” hi ha juxtaposició d’escenes, però no conflicte. O millor dit; potser hi ha un conflicte, però aquest no captiva l’espectador. Amb el tempo i l’estètica propis del cinema oriental, Coixet confecciona una posada en escena plena de simbologia – sempre és preferible suggerir a verbalitzar -, però s’oblida de cimentar una trama sòlida i coherent darrere. D’aquesta manera, l’absència d’una història consistent deriva en personatges massa vagues (és l’amic enginyer de so una excusa per a tenir una veu en off que ens expliqui les coses?), relacions estereotipades (dues ànimes buides que es consolen a base de sexe llicenciós) o escenes innecessàries (com la seqüència inicial del sopar d’executius; tal vegada una agra metàfora de la dona com a “recipient” del plaer masculí, però, en definitiva, tant controvertida com gratuïta).

A tot això s’hi ha de sumar un doblatge deficient, un altre handicap que dinamita la possible intensitat dramàtica del film. L’actuació de Sergi López perd molts matisos des del moment que s’ha de doblar a ell mateix. Malgrat haver demostrat sobradament la seva solvència, l’actor vilanoví ha de bregar amb un paper massa pla, un home que ha perdut el rumb a causa del suicidi de la seva nòvia, però que se’ns planta enmig de la trama sense una mínima exploració interior de la seva personalitat.

Per acabar-ho d’adobar, la darrera escena és abrupta i anodina; es resol per mitjà del recurs de la veu en off i pretén tancar una història - des d’un inici - massa desdibuixada. Resulta inquietant la progressiva sensació d’indiferència que produeix el film, quelcom inèdit tractant-se d’una directora que ja s’havia guanyat els nostres cors amb treballs com “Mi vida sin mí” o “La vida secreta de las palabras”.


El millor: l’excel•lent ambientació visual i sonora
El pitjor: la història és buida, freda i en cap moment atrapa a l’espectador