Adéu Lolita, fins sempre!!!

La Dolors era filla adoptiva de Cubelles, un càrrec molt important. I és que la Dolors va saber, al costat del Jan ser una cubellenca més, si amics, la Dolors també era nouvinguda.

Des que van arribar a Cubelles van formar part del poble, de la seva gent, de les seves tradicions, de les seves festes, de la seva història.

Ahir, repassant unes fotografies recordava la Dolors, ballant a casa, a la casa vella dels avis juntament amb tanta gent, molts d’ells ja no hi són.

Vull parlar-vos de la Dolors que jo coneixia, permeteu-me l’atreviment.

La Dolors era d’esquerra republicana de tota la vida, sempre explicava que quan era petita a Barcelona, a casa seva eren republicans i ella amb sis anys ja n’havia de fet alguna de grossa, en uns temps en que una dona i en català tenia poques oportunitats.

De la seva ploma, no us descobriré res de nou, darrerament havia fet col•laboracions a la revista l’esquerrà, el butlletí del Casal Josep Mestres de Cubelles.

Però el més interessant d’ella eren els seus consells, coneixia perfectament a la societat cubellenca, els d’aquí i els d’allí. Sempre em deia que esquerra a Cubelles havia de posar el seu gra de sorra que no seria fàcil, que no ens ho posarien fàcil “aquests feixistes” però endavant!
Sempre em/ens va donar suport.

En les darreres eleccions li van demanar d’anar a les llistes electorals de les municipals, després d’uns dies de reflexió, ens va demanar prudència. No, va dir, tinc massa amics allà i crec que els hi dec ...

La vaig acompanyar a comprar una cadira de rodes elèctrica, volia llibertat, anar d’aquí allà lliurement i la cadira elèctrica, deia em donaria llibertat, pobreta Dolors...

Tenia tant d’amor, donava bons consells, el temps a casa seva, al seu costat passava lentament. Després d’una llarga xerrada, donaven les nou de la nit i aleshores amb la mateixa tranquil•litat un “ dóna records a la mama”...

L’onze de setembre vam brindar plegats a la seu del Casal d’esquerra per la independència dels Països Catalans, ella a la seva cadira, al seu costat el Jan.

Vaig ser per darrera vegada al seu costat divendres passat, volia loteria de Nadal d’esquerra. Estava molt toveta, però encara la vàrem fer petar una estoneta, deia fluixet això s’acaba.

Em va demanar que l’ajudés a incorporar-se, volia estar més asseguda, ella sempre tant elegant, volia estar guapa, presumida.

Vaig acomiadar-me d’ella com sempre, acaranonant-la fluixet i un fins aviat!

Jan no creguis que la Dolors ha marxat, hi serà sempre al nostre costat, al balcó de la casa del carrer nou, entre els geranis; a l’Aliança o darrera un poesia d’en Miquel Martí i Pol.

Si parlo de la mort és perquè em moro

i al capdavall més val parlar de coses

que hom coneix intensament. La meva

mort, per exemple, la tinc ben sabuda,

fa molt de temps que convivim i encara

conviurem molt de temps, fins que es

resolgui d'un cop per sempre el plet

que mai no aporta, malgrat els aldarulls,

sengles sorpreses.

Llavors serà el moment de l'elegia

que jo, bo i mort, escoltaré amb respecte.

Mentrestant parlo de la mort, tal volta

perquè és allò que tinc més viu i pròxim,

per no caure en subtils pedanteries

que, fet i fet, no porten a cap banda.

Parlo, doncs, de la mort, i a més em moro.

No es pot pas demanar més honradesa.

Adéu Lolita!!!
Joan Rodríguez i Serra