Un mes de novembre de 1833

En van sorgir un total de quaranta-nou províncies, cadascuna d'elles capitanejada per un representant polític elegit directament pel govern central. El règim franquista es reafirmà en aquesta divisió provincial que incloïa algunes reformes incorporades anteriorment com la divisió en dues de l'anterior província de Canàries: Las Palmas i Santa Cruz de Tenerife. Amb l'arribada de la democràcia i del nou règim Constitucional emmarcat en la Constitució de 1978, la divisió en províncies segueix mantenint-se en pro d'una transició pacífica i consensuada.

Aquest passat dimarts 2 de febrer el Govern de la Generalitat ha aprovat el projecte de llei de vegueries on s'hi estableix la divisió territorial de Catalunya mitjançant set vegueries i amb la possibilitat de la seva ampliació ja sigui per decisió del govern, del Parlament o de dues terceres parts dels municipis interessats en la formació de la nova vegueria (articles 4.2 i 6.1 del projecte de llei). Les vegueries van ser el model de divisió territorial originat a Catalunya a l'època medieval. Fou l'arribada del Decret de Nova Planta del rei Felip V el 1716 la que, juntament amb l'obligació del castellà, imposà la partició del territori en corregiments enlloc de les antigues vegueries. No és fins el 1936, ja amb la Generalitat republicana com a govern de Catalunya, que les vegueries tornen a definir-se com a model propi de divisió territorial. Naturalment, la Guerra Civil espanyola i el posterior règim dictatorial tornen a imposar-ne la seva desaparició una vegada més.

Així doncs, ha calgut més de mig segle per a que el nostre país recuperi la divisió territorial que li és pròpia i millor s’adapta a la seva distribució geogràfica. Ha estat més de mig segle de lamentacions per part dels partits polítics catalans que, tot i lamentar el caràcter imposat de la partició provincial i tenir prou força parlamentària alguns d'ells per a variar-la, no disposaven de la voluntat política suficient com per a fer-ho. L'intent del govern de CIU el 1995 amb una Llei que parlava de set àmbits de planificació – govern, recordem-ho, que aleshores rebutjà l'esmena d'ERC d'incorporar-hi l'àmbit del Penedès – acabà al fons del calaix esperant, segurament, moments millors o representants amb més empenta. Finalment ja tenim el projecte de llei que substitueix les actuals províncies i Diputacions per futures vegueries i Consells de vegueria (amb un còmput global de partida pressupostària similar: les aportacions de l'Estat a finançar les Diputacions són les mateixes que es redirigiran a finançar els Consells) a les portes d'entrar al Parlament on serà debatut, discutit i, fins i tot, democràticament modificat. I és que reformes tan ambicioses com aquesta de la que en som testimonis necessiten un suport majoritari i és evident que no tots els partits catalans comparteixen els mateixos objectius. Fins i tot alguns gosen dir que això ara no toca, sense atrevir-se a dir quin seria el millor moment i què ha passat en aquest país durant els darrers trenta anys que ha impossibilitat trobar el moment idoni per a organitzar-se territorialment. O potser no va fer-se quan sí tocava?

Un cop donat el pas de la nova divisió en vegueries, la dificultat radica en acontentar a tothom. És aquesta una feina complicada, ho sabem tots prou. Al Penedès ha estat un clam unànime la demanda d'una vegueria pròpia, la vuitena, que ens permeti decidir sobre el nostre territori i les seves necessitats particulars (no sempre concordants amb la difusa àrea metropolitana barcelonina). El projecte no defineix aquesta vuitena vegueria, però, tot i el refús d'alguns dels partits catalans i gràcies a la pressió d'alguns altres com ERC, tampoc la impossibilita. Ja hem parlat dels articles que permeten la creació d'aquesta nova vegueria mitjançant un acord del govern, del parlament, o de dues terceres parts dels municipis afectats que, en el cas de la vegueria Penedès, de ben segur pot assolir-se. Encara no s'ha tancat el darrer capítol del tràmit parlamentari que tot just comença, és per això que queda molta feina per fer i que, tot i que les majories condicionen, no és moment de llençar la tovallola. De moment hem donat un pas de gegant, ara ve el moment de treballar per a impulsar-lo i matisar-lo. A nosaltres, allí ens hi trobaran.

Núria Casanovas i Borrell, per Esquerra de Cubelles