No ens ho podem permetre

Una disciplina que sentimentalment té un arrelament profund al nostre país, on sorgeixen el 80% dels jugadors a nivell mundial, però que a dures penes té la suficient repercussió mediàtica que faci visible aquesta realitat.

Descriure tota la problemàtica que gira al voltant de l’hoquei, és una missió gairebé impossible, perquè ens hi estaríem hores i hores i en cap moment en treuriem aigua clara. Per resumir la situació, podríem dir que l’hoquei es un esport que es troba com un vaixell navegant sense patró. Tenim els millors jugadors, el podi de totes les competicions esta copsat per equips catalans, en definitiva, una base ja feta, la qual hauria de ser un punt de partida prou motivant per portar aquest esport a altres nivells. Uns fets que queden en entredit quan s’observa que la realitat ofereix altres imatges, com la gent no assistint a veure partits amb tanta freqüència o que els nens desitgen competir en futbol o en basquetbol i jugar a la play abans que calçar-se els patins i els guants. Una sèrie de fets, que un pot pensar que es conseqüència que l’hoquei hagi perdut qualitat i interès, quan en realitat no és així. El motiu principal d’aquesta situació, es que l’hoquei s’està adaptant als nous temps, a un nivell inferior que els altres esports.

Exemples com el binomi ACB-FEP , demostren que amb el consens de tots els implicats, gran part del problema estaria solucionat. Aquí es on apareix el punt conflictiu, ja que tots els clubs han de saber cedir i mirar pel bé de l’esport. Cert que el context actual de l’hoquei té es basa, en una competició entre Barça i la resta d’equips, però això és un fet irremeiable que encara que s’intenti evitar sempre existirà i per tant s’ha de relativitzar aquesta particularitat. El que s’ha d’entendre, es que els clubs són els que tenen la paella pel mànec, i els que tenen la solució a molts dels problemes organitzatius i burocràtics que hi han. Malgrat que sempre hi ha i haurà reticències cap als organismes federatius, en alguns casos plenament justificables, tot s’ha de dir que no sempre les federacions tenen la culpa. Aquestes, ja voldrien que fossin els clubs qui proposessin horaris, busquessin la possibilitat d’oferir retransmissions de TV i altres accions encaminades a la promoció de l’esport i de pas, acabar amb situacions esperpèntiques que només fan que donar una imatge irreal del que representa de veritat.

En definitiva, que parlant des de la perspectiva de l’espectacle, s’ha d’oferir al client(espectador), un producte de qualitat i prou atractiu per atrapar al públic, perquè l’hoquei es un esport que una vegada vist costa de desentendre’s. La part de les categories d’elit queda en mans dels clubs, però hi han d’altres més importants, com l’etapa formativa. Queden pocs llocs com per exemple l’Ateneu de Sant Sadurní, on els nanos puguin anar a jugar en el seu temps lliure, on les tardes mortes les puguin estar xutant a porteria o fent partidets. Aspectes tan senzills però a la vegada importants i necessaris, perquè la canalla, és el futur. A vegades, no ens adonem que volem arribar a certs objectius saltant la fase inicial i arribant al final directament.

El camí es llarg i sobretot complex, però no es tracta de borra tot el que s’ha fet i començar de nou sinó adaptar tot als nous temps, en cas de no reaccionar, correm el risc de condemnar l’hoquei a ser considerat un esport de tercera com esta començant a ser considerat actualment.