La portugalització com a solució

Modestament em sembla que la solució als nostres problemes passa per un concepte que haurà de cobrar rellevància en els propers anys: la portugalització. Per una vegada, encara que amb camins diferents, coincidim amb els espanyols en la solució als nostres problemes.

Primer analitzem la portugalització proposada pels espanyols. El Partido Popular espanyol pretén oferir una sortida a la crisi mitjançant l’acostament cap al sistema econòmic i laboral que regeix al país dels lusitans. Expliquem les premisses de llur model i la sortida que proposen a la crisi que afecta el regne borbònic d’Espanya. El dilluns 30 d’octubre de 2011, l’Eurostat ha publicat les dades de l’atur a la Unió Europea que ens aporten llum sobre les intencions del partit del franquista gallec. Al capdamunt del “top ten” de l’atur, a la “Champions League” que diria l’impagable Zapatero, àlies el “linx de Valladolid”, hi ha Espanya, amb el 22,6 per cent d’atur. Però hi ha un país anomenat Portugal que en té el 12,5 per cent, pràcticament la meitat.

Si mirem l’atur juvenil, la dada aporta proporcions semblants. Mentre que la gran Espanya té un 48 per cent de menors de 25 anys que volen treballar i no poden, la rebel Portugal en té el 27 per cent, novament prop de la meitat. Donem-li un cop d’ull a una altra dada que ens aportarà llum. L’informe de l’escola de negocis IESE de 2009 oferia el salari brut anual mig dels espanyols, situant-lo en els 21,500 euros anuals. Mentrestant, el de Portugal era de 17,179 euros.

Amb aquestes dades ja exposades, farem un petit exemple que ens il•luminarà sobre el resultat. Considerem cinc treballadors. Si l’economia disposa de 100 euros i els treballadors cobren 25 euros cadascú, en treballaran quatre i un estarà a l’atur. Si per contra aconseguim rebaixar el sou fins als 20 euros, tots cinc podran treballar. El cost haurà estat empobrir els altres quatre treballadors un 20 per cent.

Doncs això és el que passa a Portugal. Els treballadors cobren un 20 per cent menys que els seus “amics” espanyols, però pràcticament tots poden treballar. A la “gran” Espanya hi ha hagut una inflació salarial molt forta en la primera dècada del segle XXI per la pressió de la construcció i la pujada descontrolada dels preus. Aquest fet, unit a una baixa productivitat ha portat a la pèrdua de competitivitat.

La solució que ens plantegen és doncs empobrir-nos. Però com es fa això? Per un cantó, els funcionaris ja han vist rebaixat llur sou. Pel que fa a les empreses privades, les dificultats de l’actual legislació fan que la sortida plantejada pels aznaristes sigui el moviment en el mercat laboral. És a dir, que es pugui acomiadar per a contractar gent més econòmica. I per a fer-ho, cal reduir el cost de l’acomiadament, com ja ha proposat la CEOE, fins als 12 dies. Això farà que els salaris puguin tornar als nivells que permetin reduir l’atur, encara que sigui a costa de l’empobriment de les classes mitjanes i populars. És la “portugalització” d’Espanya.

Davant d’aquesta “portugalització” espanyolista, hi ha la portugalització catalana. Mai va ser tan present la vella dita catalana que diu que “l’autonomia que ens cal, és la de Portugal”. Avui més que mai cal entendre que la nostra pertinença a Espanya ja no té sentit. I no el té des d’un punt de vista nacional i des d’un punt de vista econòmic. L’imperialisme practicat pels polítics espanyols, amb unes regles del joc antigues i fonamentades en la submissió, amb un àrbitre del partit –Tribunal Constitucional- nomenat per una de les dues parts, sempre la seva part.

Alguna vegada s’han plantejat els espanyols per què tantes nacions se n’han separat d’ells al llarg de la història? Portugal en va ser una, però n’hi ha fins a una trentena, com ara Holanda, Mèxic, Àustria, Cuba, el Marroc, ... i dels cinc continents! Un país que ataca la normalització lingüística d’una comunitat idiomàtica tan indefensa i vulnerable com la Vall d’Aran, que ataca la immersió del català a les escoles del país, que ataca i rebaixa l’Estatut retallat, que ataca pertot... no pot pretendre que els seus vassalls li prestin jurament etern. Les fronteres canvien.

La mateixa Unió Europea té un gran nombre d’estats que s’han creat al darrer segle: Polònia, Eslovènia, Txèquia, Hongria, Eslovàquia, Malta, Finlàndia, Lituània, Letònia, Estònia, ... fa només cent anys existien únicament en l’anhel de llurs habitants de ser lliures i existir com a nació. Segons Espanya, no haurien d’haver existit mai!

L’altre argument, l’econòmic, fa de mal explicar de tan evident que és. El dèficit fiscal representa cada any prop del 9 per cent de la nostra riquesa. A Alemanya, el límit fixat pel Tribunal Constitucional per al dèficit fiscal entre landers (l’equivalent a les comunitats autònomes) és del 4,5 per cent, la meitat del català. Es calcula que la Catalunya independent seria el cinquè país en PIB per càpita de la Unió Europea. Les exportacions fora d’Espanya són cada cop més importants al nostre país, els lligams amb la metròpoli són dia a dia menors.

Ja hem vist què vol dir la portugalització. Ara depèn de cadascú triar entre les dues opcions!!!