Quan pensem en la Judit no podem oblidar el seu somriure

Sempre la recordarem remenant contes, dibuixant, fent dansa, envoltada de nens de l’escola i de l’esplai de la Geltrú, participant en els balls populars de festa major, celebrant el carnaval vilanoví...

Volem agrair a totes les persones que l’han acompanyat al llarg d’aquesta intensa vida, i tots els que ens heu fet costat en el seu acomiadament. Ens quedaran gravats a la memòria la cerimònia de dissabte amb la participació dels seus amics, el conte de Susanna Peix dedicat a la Judit, els actes de l’Escola Volerany, la dedicatòria en la missa Gospel de l’església de Sant Joan com també en el Festival de fi de curs de l’Estudi de Dansa Rosa MªGonzález i Carme Gatell, així com les paraules de Trinitat Gilbert en el seu bloc al diari Ara.

La trobarem molt a faltar, però orgull és el sentiment que ens queda després d’aquests dies tant intensos que hem dedicat a acomiadar-la.

“Moltes gràcies pels bons moments”, com deia la Judit.

Per a la Judit...

Hi havia una vegada una nena que somiava regalar-li un conte a una estrella... Estava convençuda que si saltava prou alt aconseguiria arribar-hi i per això sempre anava saltironejant a tot arreu.

Quan entrava a la llibreria saltava davant de l’aparador on estaven les històries de pirates per tal que se n’adonessin de la seva presència i la convidessin a navegar per mars llunyans i misteriosos... Remenava els contes de llops tendres, d’unicorns blancs i follets entremaliats: els llegia i rellegia molt concentrada, per si després d’un punt i a part aconseguia saltar dins el bosc i trobar una fada d’aigua, un gegant de pega dolça o un drac de mil colors...

A la biblioteca es passava les tardes fent saltironets pel davant de les prestatgeries dels contes en lletra lligada, potser si queien unes quantes lletres les podria recollir amb el seu caçapapallones i fer-les volar acompanyant la brisa marina.

Quan era a l’escola, explicava històries inventades de flors que parlaven, bolets juganers i bruixes amb escombres de sucre que els nens i nenes escoltaven embadalits...

Volia arribar fins la Lluna, que atenta vigilava les estrelles i per això totes les nits abans d’anar a dormir se la mirava i li explicava un conte.

Tant va saltar i saltar que un dia de bon matí va aconseguir tocar un núvol. Un núvol blanc i esponjós, que la va acollir amb els braços oberts i tot saltironejant d’un núvol a un altre, va aconseguir arribar a la casa de la Lluna. Va picar a la porta i la Lluna en veure-la amb aquell somriure encisador la va deixar entrar. Va escoltar el conte i el va acceptar, però s’hauria de quedar a viure amb la resta d’estrelles que vesteixen el cel cada nit per explica’ls-hi un conte abans d’anar a dormir.

És per això que ara viu allà, i si mireu el cel les nits de Lluna Plena i pareu l’orella, potser sentireu alguna de les seves històries...


Susana Peix


Vilanova i la Geltrú, 16 de juny de 2012