Prou demanar res a Madrid

Un prestigiós advocat holandès –el Sr. Vondenhoff- és del parer que els catalans som uns insolidaris. La seva opinió es basa en la constatació que mentre el nord d’Europa està fent un esforç enorme deixant diners al conjunt d'Espanya, nosaltres volem tocar el dos egoistament deixant la resta dels espanyols a la seva sort.

Aquest és el punt de vista d’un europeu informat que malgrat ell, no distingeix cap divisió nacional al sud dels Pirineus. D’altra banda, un Guàrdia Civil sitgetà de paisà em va etzibar fa ben poc que els catalans som uns covards; l’home adverava que davant la negativa frontal espanyola, acataríem qualsevol cosa abans d’enfrontar-nos-en amb ells o, en el millor dels casos, ens faríem enrere amb un pacte de mínims constitucional. Tanmateix, aquí a casa, el PP treu pit més que mai i l'agressivitat de l’Alícia Sànchez-Camacho és la prova de que ella mateixa se sent com la única garant de la unitat espanyola, Catalunya convertida en un mer trampolí de les seves aspiracions a Madrid. Insolidaris, covards i a sobre, utilitzats.

Ningú al món admet que Catalunya sigui una nació, ni sap tampoc que tenim una llengua, només considera que som una regió de perepunyetes, que no estem tan malament comparat amb altres contrades i que què carai és això de dividir quan ara toca unir. Ningú al món sap que les inversions en infraestructures van a la baixa a casa nostra, que aquí hom prima la cohesió territorial ans el rendiment econòmic i, segurament, ningú al món sap que Catalunya és la comunitat on menys obres públiques s’executen, un 45%, davant el 111% de Madrid. Internacionalment però, això son assumptes interns.

Precisament, afavorir la dependència estatal mentre es clama al cel tanta injustícia, ha estat la postura oficial del catalanisme polític fins que el sobiranisme ha destapat aquesta vergonya: si la comunitat internacional no té res a resoldre dels afers catalans, li correspon al President de la Generalitat bregar amb Madrid; el Sr. Pujol primer, i el Sr. Mas després, han hagut de demanar constantment als espanyols atenció i contrapartides en nom del poble català i, d’aquesta manera, CiU ha pogut i podrà romandre a la poltrona fins a la nit dels temps.

Com diu sovint l'Uriel Bertran: “el principal problema de la Independència som els propis catalans i catalanes, no pas la resta del món”. A Europa, a Espanya i a Catalunya, res no canviarà políticament si els electors opten pel continuisme dels partits clàssics: analitzant fredament què passa al Principat, cobsem com les enquestes donen a CiU una còmoda majoria, al federalisme del PSC una lleu davallada, i el PP fins i tot puja un xic. Amb aquest panorama, és obvi que ningú al planeta s'empassi que Catalunya sigui mai independent car, a les urnes, el poble no dicta pas sentència, per molt que hi hagi grans manifestacions de gent emprenyada omplint tota Barcelona. CiU afavoreix la dependència amb Espanya, Esquerra cerca pactes fiscals a Madrid, tots planyen més competències, més diners, més de tot. Tots imploren.

Els interessos polítics d’una determinada casta barcelonina ens vol fer creure que la sagnia econòmica catalana es supera amb la força de la nostra unió (!) i el truc els ha funcionat prou be fins ara. El problema ha arribat quan els catalans i les catalanes hem sabut que patíem un robatori esfereïdor i qui ens ha governat fins avui, estava al cas. Estem farts de manipulacions, d’estratègies de la por i de pidolar misèria, tant bon punt fem saltar pels aires l’actual autonomisme que ens fa perdre un temps preciós, ens agafarem la Independència nosaltres mateixos. No podem permetre que ningú ens aboqui a la pobresa i a sobre esperar que Madrid ens doni almoina. Voler el millor per Catalunya significa prioritzar el conjunt de la societat davant l’enriquiment de les famílies de sempre, i creure en la Independència significa apostar 100% per una majoria social que dona ple suport a la idea. La llibertat depèn exclusivament dels catalans i de les catalanes i no pas de mendicar res a ningú: ara és l’hora de decidir, no pas de demanar.

Robert Cavaller i Delsing
Executiva Comarcal Solidaritat Catalana per la Independència Garraf