Carta oberta al president del Club Patí Vilanova, Pau Viadel

Estimat Pau,

Era un matí de diumenge, dels d’antes. Enfilàvem cap a les Casernes, en família, com s’ha viscut sempre l’hoquei a casa meva -i a tantes cases!-. “Vigileu que aquests nanos si perden avui, baixen” deien. “És molt complicat tot plegat” deien. I pim, pam, pum. El Patí més modest havia rebentat la xarxa fins a catorze vegades quan l’àrbitre va xiular el final del partit, i ells, uns gallecs anomenats Órdenes, cap. El Patí era de Divisió d’Honor. Quin luxe.

Miràvem als titans i ens hi creuàvem i com el petit heroi de la pel.lícula que mata el gran monstre, de tant en tant, els venciem. Barça, Liceo, Vic, Igualada d’aquells temps. No hi havia rival contra la il.lusió. Els vilanovins no vam voler deixar passar l’oportunitat de sumar-nos al carro de la bombolla i ens vam fer un equipàs, amb grans redescobriments del món de l’hoquei i vam perdre una final contra el poderós i més odiat Barça, amb moltíssima dignitat. Un any després, no vam tenir pietat del Candelaria i vam aixecar l’únic títol de campió europeu que llueix a les nostres inexistents vitrines.

A partir d’aquí, les pors. Cada any hem viscut amb la por de que ens prenguèssin tota la canalla que defensava els nostres colors damunt del terrasso. Aquest que allà no jugava, que no té prous minuts, cap a Vilanova. “L’any que vé, a patir” suspiràven any rera any els més vells de les antigues Casernes. I l’any següent, no patiem. Perquè ho feien bé, no fitxàvem malament, algun esponsor anava sortint i el gran home del Patí dels últims anys, en Josep Lluís Del Riu -al que aquesta ciutat mai estarà prou agraït-, feia una tasca excelent amb un compromís només digne d’un amor d’ulls clucs.

I ara, tremolo. Parlar del Patí és parlar de la desfeta. Aguantar la categoría i a veure que passa a la copa CERS. Tu saps, amic Pau, que hi ha molta gent -vilanovins des de la Múrcia fins Baix-a-mar- que porten el Patí tatuat al cor. Excusa i solució per a les nostres vides. Sentiment que aflora quan escoltes resonar la catedral de l’hoquei. Que t’he de dir? Tu ja ho saps, i ho vius igual. Llàstima de les llàstimes, d’esport que està corrupte. Llàstima que cap d’aquests que l’estimem tant no sabem fer gols i gairebé ni patinar. Però una cosa et demano, com a màxim mandatari del sentiment verdiblanc, que si hem de morir de la màxima categoría que sigui d’empeus i esportivament. Fitxem a qui fitxem, pujem de la base a qui pujem, deixeu que sigui el Patí el que perdi la categoria l’any vinent i no la perdem en un despatx.

I escolta, tu estàves sota els pals aquell dia contra els gallecs. Deixa que algú estigui sota pals, i en el sentit més positiu, lluiti per mantenir a la divisió d’Honor aquella xarxa que tu vas fer pujar amb uns quants herois més. Si hem de morir que sigui d’empeus. I si ens hem de salvar, que sigui per mèrit dels nostres. Els nostres, que com sempre, vindràn a Vilanova, els cuidarem, mimarem, animarem i recolzarem i ells creixeran i quan vingui un dels que tenen la cartera més grossa els hi direm adéu. Com sempre.

President Pau, anem a lluitar tots junts, saps que estem amb vosaltres. Els que siguin dignes del Patí. Anem a lluitar, i així, en el cas que morim, serà d’empeus i fent el millor que sabem fer: Aplaudir quan veiem un veritable i sincer esforç.