Llengua catalana

Una mica d'epiqueia

Eix. Lletres

Eix. Lletres

De què? Ara ho explico. Però primer un prec. Fa temps que busco el nom d’aquest trastorn que consisteix a no associar els noms a les cares. Saps allò de trobar un conegut i haver-li de dir «Ep, com prova, tu?» o «Ei, noia, què fem?», esquivant el nom perquè no hi ha manera que et vingui al cap? Doncs això. Estic convençut que ha de tenir un nom, perquè som molts que ens passa, i a mi m’agradaria saber-lo per poder-me excusar quan la vesso («Perdona, sé perfectament qui ets i de què et conec, però és que tinc daixonses i ni que em matessin aconseguiria recordar com te dius»). Encara que no sigui un trastorn, encara que només sigui una disfuncioneta de no res.

La pega és que no trobo la denominació de la meva patologia perquè no sé com buscar-la. Els diccionaris funcionen a l’inrevés: tens una paraula i ells t’expliquen què vol dir. Estàs llegint un llibre ambientat en un poble de la costa, per exemple, i de sobte et trobes el mot llongada. Si no ets un d’aquests lectors que s’ofenen quan el pedant de l’escriptor els etziba un terme que desconeixen (sí, home, què s’ha cregut, aquest, que jo ara m’aixecaré i aniré a mirar el diccionari, i què més), agafes i ho consultes: ‘franja de sorra mullada per les ones’. (Ai, carai, o sigui que aquell tros de platja que es mulla i s’eixuga contínuament té nom… Ves per on. Ara és a tu a qui toca decidir si l’incorpores o no, per tu faràs). En canvi, quan tens el concepte però et falta el mot, només et queda el recurs de preguntar-ho, i vet aquí el meu prec. Si algú el sap, per favor, que m’ho digui, que li estaré molt agraït.

De vegades, tanmateix, hi intervé l’atzar. Que hi ha qui diu que no és tal sinó una forma indirecta de justícia. Divina i tot, diuen altres. Vés a saber. Pot passar que hi hagi tot de gent que digui que una cosa no es pot fer perquè la llei ho prohibeix, i que tu contestis que poder sí però que no pot ser que amb la llei s’acabi tot, i ells que sí, que la llei diu això i no hi ha tutia, i tu que molt bé però que al capdavall la llei la van fer els homes i els homes l’han de poder canviar, i ells que no, que tomba i que gira…, i de sobte aparegui l’atzar que dèiem i et planti sota els ulls un mot que no havies vist mai, epiqueia, que prové del grec epieikes, ‘mesurat, equitatiu’ i vol dir ‘Aplicació moderada i prudent d’una llei o principi atenent a les circumstancies personals, de lloc i de temps’. Doncs si passa això, què? No res, dónes les gràcies i entens que el déu de l’atzar està amb tu. No cal arribar a l’epopeia: amb una mica d’epiqueia ja fem. 

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!



Últims articles publicats


També et pot interessar

SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!