Segones residències, serveis i habitatge. Vilanova i la Geltrú i l’herència del procés urbanitzador

A partir de finals dels anys seixanta i fins ben entrada la dècada dels vuitanta, Vilanova i la Geltrú, com tants altres municipis del litoral català, va viure un procés d’expansió urbanística intens. Urbanitzacions com la Collada, Fondo Somella o les de les zones de muntanya a tocar de la variant, la C31 o a tocar de l’Aragai i l’Ortoll van créixer amb lògiques molt diferents de les del nucli urbà: moltes estaven pensades per a segones residències com el Prat de Vilanova o Santa Maria, caps de setmana i estius. D’altres, senzillament, van sorgir fora d’ordenació i planejament, en un context en què la pressió per ocupar sòl i acostar-se al mar passava per davant de la planificació urbanística.

Aquest desenvolupament ha tingut efectes de llarg abast. D’una banda, ha transformat el paisatge i ha fragmentat el territori, generant àrees residencials de baixa densitat amb un cost altíssim en termes de serveis: transport públic, recollida de residus, enllumenat, clavegueram, aigua i manteniment de vies. Vilanova ha hagut de fer front a aquesta realitat amb un pressupost municipal limitat i un sistema de finançament local insuficient, que mai no ha tingut en compte el pes estacional d’una població que a l’estiu es multiplica.

D’altra banda, el boom de les segones residències va condicionar, i continua fent-ho, el mercat immobiliari. A Vilanova, l’efecte ha estat doble: l’encariment del preu de l’habitatge i la pressió sobre les persones que volen viure-hi tot l’any. Moltes famílies que fa dècades gaudien d’una casa a Vilanova per estiuejar, ara hi resideixen de forma permanent, expulsades dels centres metropolitans pel preu desorbitat de l’habitatge. Això ha convertit urbanitzacions pensades com a zones de descans en barris amb necessitats plenes, d’equipaments i servei, que la ciutat encara no pot cobrir del tot.

El resultat és un model que ha posat els municipis costaners contra les cordes. A Vilanova, com a tantes altres ciutats mitjanes del litoral, l’Ajuntament es veu obligat a estirar al màxim els recursos per donar resposta a les necessitats dels barris tradicionals i, alhora, atendre unes urbanitzacions que requereixen grans inversions per regularitzar-se, connectar serveis i garantir drets bàsics. No és casualitat que la ciutat encara tingui zones “fora d’ordenació” que resten en un limbe legal i funcional.

Des dels primers ajuntaments democràtics, la ciutat ha pogut reordenar i reurbanitzar tan sols dues d’aquestes urbanitzacions —el Fondo Somella i la Collada—, i ha incorporat, a través d’un procés de reforma interna, la de Santa Maria. Tres actuacions en més de quatre dècades que palesen la magnitud i la dificultat d’abordar aquest repte amb els recursos disponibles. En tots els casos, ha estat l’impuls de l’Ajuntament el que ha permès començar a trobar solucions, davant una Generalitat que mai no va prioritzar aquests àmbits i que, fins i tot, en determinats moments va posar impediments a municipis com Vilanova.

En aquest sentit, cal fer valdre que les principals passes endavant s’han fet quan hi ha hagut voluntat política des de les esquerres, amb iniciatives com la Llei de millora d’urbanitzacions o la modificació que actualment s’està tramitant al Parlament, fruit d’un acord entre PSC, Comuns, ERC i CUP. És una mostra clara que els ajuntaments sols no poden assumir aquest repte: cal un compromís institucional i de país.

El cas de Vilanova i la Geltrú exemplifica fins a quin punt el model urbanístic heretat dels anys seixanta i vuitanta és insostenible. No es tracta només d’una qüestió local: cal una solució de país.

• Finançament just: els municipis costaners necessiten un sistema que reconegui els costos addicionals que implica gestionar població estacional i urbanitzacions disperses.
• Planejament actualitzat: el nou POUM ha de ser capaç de posar ordre allà on no n’hi ha, evitar noves urbanitzacions insostenibles i establir criteris de sostenibilitat i proximitat.
• Habitatge assequible: cal incrementar el parc públic i limitar que la lògica de segona residència continuï expulsant famílies. El dret a l’habitatge ha de ser l’eix central de la política urbana.
• Adaptació i rehabilitació: les urbanitzacions existents necessiten inversions per modernitzar-se, millorar infraestructures i fer-les més integrades amb la ciutat i l’entorn natural des d’una lògica realista i adaptada a l’entorn.

La història urbanística de Vilanova i la Geltrú no és un error puntual, sinó el resultat d’un model, el del desarrollisme franquista i predemocràtic, que va prioritzar l’ocupació del sòl sobre la planificació i el dret a l’habitatge. Però ara tenim l’oportunitat de redefinir com volem créixer i com volem viure. Reconèixer els límits d’aquell model insostenible és el primer pas per construir-ne un de nou, més just, eficient i adequat al segle XXI.

Cal dir-ho amb claredat: qui coneix i ha estudiat, ja sigui partits polítics i representants d’entitats veïnals, els processos, models i etapes del desenvolupament històric del nostre país no pot obviar les raons, el com i el perquè del que avui tenim. Qui coneix l’infrafinançament local sap perfectament que abordar aquests processos suposa uns costos comunitaris i públics enormes, que també recauen sobre la ciutadania local. Per això, exigir solucions immediates, urgents i imperioses en aquests àmbits i zones de la ciutat és caure en la simplificació, en la recerca fàcil de titulars i, en definitiva, en la demagògia i el populisme.

Iolanda Sánchez

Regidora d’Habitatge i Rehabilitació de l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú